Portem setmanes i mesos vivint les amenaces i els cops amb que la Terra contesta els infinits atacs i escomeses que li hem dedicat durant el darrer segle, que per més que n’anem adquirint consciència, al gran capital i als seus adeptes i imitadors ni se’ls hi mouen les pestanyes.
Per la seva brutalitat semblaria que la gegantina simfonia de catàstrofes arreu del mon i a casa també, haurien estat una última senyal del que ens caurà a sobre si no salvem el planeta. La Terra ja no sap com fer-nos entendre que axis no es que no es pugui continuar, es que no continuarem.
Baixos inundats, edificis desfets, pobles anegats, carreteres esborrades, platges desaparegudes, selves incendiades, onades que arrasen la costa, barris sencers destruïts… Més allà del canvi climàtic, sabem que una part de la culpa es d’aquells que per fer-se més rics, res no els detura perque ja han perdut el sentit de la honestedat social. Però els que no ens hem fet rics ni hem invertit estalvis en la carronya, també tenim culpa. Hem vist com es construïen cases en rieres i no hem dit res. Hem comprovat l’escàndol de la construcció més mal feta i barata i no hem dit res. Hem vist com el nostre poble construïa passeigs marítims passant per sobre pronòstics i informes sobre tempestes, barreres d’onades i moviments de terres i no hem dit res. Ni nosaltres ni les nostres autoritats hem dit res.
Perque nosaltres no protestem, no massa. Només escoltem escàndols mediàtics de declaracions polítiques que s’inventen o exageren aquells líders de certs partits o els seus adeptes i clients que no es conformen a no haver guanyat el poder. I emparats pel murmuri incessant dels disbarats que es succeeixen al clamor de banderes i al aldarull de sables que anuncien més dolor i menys progrés, llavors nosaltres protestem contra un enemic manipulat o històric, com si haguessin perdut el sentit del que val i del que no val
Serà que fa tants anys que no protestem que ja no distingim entre lo essencial i lo intranscendent? Miro els programes de TV que discuteixen d’assumptes que l’endemà seran oblit, convertits per insistència i falses interpretacions en horrors inexistents que conciten l’atenció d’un públic, nosaltres, que si ja no ens espanten al menys ens entretenen.
Però mentrestant ningú parla de desgracies quotidianes com la misèria de tants joves que han d’emigrar per trobar feina decent o dels milers que viuen al carrer o de les retallades dels nostres líders amb el suport dels líders nacionals que van fer per contenir la crisis, digueren, i que ara, ja passat el perill, suposen, no s’han restituït. Però com podrien fer-ho si fa tres anys que no tenim pressupostos, i això no sembla preocupar a la ciutadania que tampoc no protesta?
Quan ja no sé que pensar per entendre el que passa, m’imagino que igual que la Terra s’ha cansat dels maltractes, un dia aquest 15% o 20 % de ciutadans que viuen en el llindar de la misèria en la nostra Catalunya tant exitosa i superior, prendran exemple de la Terra, sortiran del silenci on la societat els ha condemnat i empesos per la llarga indigència recuperaran l’arma de la protesta, i s’alçaran amb la força d’un tsunami d’un altre espècie per recuperar els seus drets i la seva dignitat, imitant a la Terra que els haurà ensenyat a reclamar el que els toca per dret per haver nascut en aquest mon.
Alguna cosa ha de passar si no perquè comencem a adonar-nos que la protesta que neix del coneixement i la lucidesa es la primera acció política que podem fer els ciutadans per exigir i ajudar als polítics que hem votat, els que han de fer lo que han promès per acostar-nos a un mon millor. Si no, tant se val que no votem o votem a la dreta, al que queda de CIU o a VOX, que ja sabem com les gasten.
