Quan va esclatar la guerra de Rússia contra Ucrania, el bombardeig mediàtic va ser tan intens que tots sentíem, d’alguna manera, que aquest desastre formava part del nostre dia a dia. Val a dir que aquest patiment col·lectiu, va tenir com a resultat positiu, les mostres de solidaritat i empatia que es van generar a gairebé tots els paÏsos occidentals.
Directa o indirectament, gairebé tothom es va commoure i va intentar aportar el seu granet de sorra per ajudar tota aquesta població tan castigada per aquesta guerra.
En aquests moments, el conflicte segueix amb la mateixa cruesa (com tants d’altres en el món), però, malauradament, com normalment succeeix en aquests casos, la situació s’ha “normalitzat” fins a tal punt, que ja ha deixat de ser un titular a les notícies i, en conseqüència, el grau d’atenció i interès va disminuint.
En el decurs d’aquests mesos, tots hem vist imatges impactants que reflectien el patiment de les famílies que s’han quedat al país i hem pogut veure i conèixer també detalls sobre la nova vida de les persones refugiades que han fugit a diferents països d’acollida esperant que un dia aquest malson acabi per poder tornar a casa.
En el meu cas, el fet de conviure per qüestions d’estudis amb companys russos i ucraïnesos que estaven vivint i estudiant a Hamburg en el moment en que tot aquest desastre va començar, m’ha permès veure i viure aquesta situació des d’un altre punt de vista.
He pogut constatar que tant els músics russos com els ucrainesos, estan patint per igual les conseqüències d’aquest malson. Tant els uns com els altres, se senten víctimes d’aquest despropòsit.
Fa gairebé un any i mig que no poden reunir-se amb les seves famílies, i estan cada dia pendents de les notícies procedents de casa seva esperant poder rebre, cada matí, la confirmació de que les seves famílies estan bé.
Són amics entre ells i no entenen el perquè de tot plegat. Tampoc entenen que amics seus músics d’una i altra nacionalitat que es troben en els seus respectius països i que van dedicar la seva infantesa i part de la seva joventut a l’estudi d’un instrument, ara es vegin obligats a anar al front a matar gent… Sens dubte una experiència així, com ells mateixos expliquen, difícilment es pot superar.
Ells són intèrprets que gaudeixen oferint concerts fins i tot de manera conjunta i, el que volen és seguir fent música i poder ensenyar al món la grandesa de la seva cultura i del seu art, no estaven preparats per viure una situació així.
De fet, ningú no ho està.
