Produïda per Timur Bekmambetov, que tot just ha estrenat Ben-Hur, ens arriba aquesta pel·lícula d’acció que més aviat sembla un videojoc narrat en primera persona.
Estrenada a Sitges, un cop vista la filigrana visual, aquesta s’esgota davant la nul·la narrativa, més enllà veure trets i bombes en primera persona. El punt de vista en primera persona també suposa que les escenes d’acció siguin confuses i al no veure mai l’escena en la seva globalitat, t’acabis perdent o en algun cas, marejant. No espereu en ella no ja profunditat de personatges o alguna mena de guió, tampoc hi ha cap tipus de presentació ni tant sols del protagonista. Tot és pura acció i adrenalina.
Henry és un ciborg que desperta en un laboratori i que abans d’inserir-li la capacitat de parlar, és atacat per un senyor de la guerra amb un exèrcit personal. A partir d’aquest moment començarà una persecució sense treva. Henry comptarà amb l’ajuda de Jimmy, un misteriós personatge que apareix en diferents versions malgrat morir en repetides ocasions.
La pel·lícula acaba essent un experiment cinematogràfic, molt ben fet amb el baix pressupost que té, però de nul interès per un guió absolutament buit, que fa que mai agafem simpatia per cap personatge. El recurs de la primera persona vol fer-nos amagar que la pel·lícula no és res més que la barreja entre un videojoc i un videoclip que no té res a dir. Passada la curiositat del format només queda la repetició i el tedi. M’atreviria a dir, fins i tot, que als que els agradi, no la tornaran a veure mai més.
- Publicitat -
