La música és el llenguatge universal per excel·lència. A través d’ella viatgen les emocions i s’estableix com un potent canal de comunicació gràcies a la gran quantitat de missatges que ens permet fer arribar, tan a través de la melodía, com del ritme o la lletra. Missatges d’amor i de desamor, de benvinguda i de comiat, i com no, el gran canal de protesta i rebuig. El cas de Pablo Hasél ha posat, un cop més, en evidència el tipus d’estat opressor en que el vivim. És altament indignant que els artistes de qualsevol de les disciplines no puguem expressar el que sentim en un estat dit democràtic. No hauria de ser així però en certa manera em sorprèn gratament la gran quantitat de protestes, aquí i també arreu de l’estat, que demostren que ja n’hi ha prou i reclamen la llibertat d’expressió com un dret fonamental en un país lliure.
