Avui he somiat que fa poc, quan no tocava, arribava un rei des de l’Orient, sense els altres dos. Somiava que mig país el rebia entusiasmat pensant potser que portaria regals,i mig país per contra es mostrava disgustat pensant que potser portaria carbó. Com que és un somni, les matemàtiques no tenen per què ser exactes, les quatre quartes parts restants del país seguien cantant el “porompompero”, igual de campetxanes que abans, que ja té mèrit.
Mentre això passava, jo somiava amb coses estranyes. Com que Aragó i Catalunya assajaven un episodi de la sèrie “Plats bruts”. Amb guionistes ben pagats, capaços de fer veure que escrivien els diàlegs de “Friends”, però amb la ment posada en Falcon Crest, emmaranyant-se empalmats somiant grans estrenes mundials de ’Aquí no hay quien viva’, versió deluxe.
A mi, aquesta moviola diària, em té ben entretingut. I com que soc de bon portar, no em venen ganes de “rompre-ho tot”, que diríem a l’Empordà, sinó que cada dia demano més i més, que el show segueixi.
Mentre això passava, al meu somni hi havia una caiguda, un catacrack dels diners de mentida, de les criptomonedes, que perdien, algunes d’elles, pràcticament la totalitat del seu valor. I tot eren ais, uis i cagundeus perquè sembla que en aquest món de fantasia molta gent potser no ha entès que avui ets a dalt de tot, i demà t’estrelles contra un canto, contra un conte, o contra un quinto.
Al meu somni es canviaven les coses, i la mítica Chanel número cinco quedava Chanel número tres, perquè les matemàtiques dels somnis són de làtex i s’acaben estirant i ajustant a la mida, per acció i gràcia dels televots.
Quina llàstima que sigui de dormir poc, que els meus somnis siguin curts. Perquè al final, com diria el meu heroi, la vida és un somni, i per tant, “en la vida en conclusión, todos sueñan lo que son, aunque ninguno lo entiende”. I no soc jo el primer.
