És recurrent. Cada x temps cau un mite. Llavors arriba el desconcert i torna a estar sobre la taula el debat aquell de separar l’obra i l’autor. Ha tornat a passar fa quatre dies amb l’Ortega Monasterio, l’autor d’El meu avi, que sembla que el pobre vell no va anar ben bé a Cuba. Permeteu-me la broma, ara hauríem de cantar “El meu avi anava de putes”, o “El meu avi anava a Osca”. Tinc la gran fortuna que fa molt temps que em vaig curar de la mania de mitificar a ningú. És un error. Tots som humans, amb les nostres virtuts i febleses i, partint d’aquesta realitat, la mitificació és una actitud poc madura i poc realista, per molt sensacional que resulti l’obra de l’admirat o admirada. Dic obra en un sentit ampli, per referir-me també als seus actes. Si a més, les institucions s’hi afegeixen amb fervor, llavors passa que es descobreix el pastís i hem de tapar plaques commemoratives, preguntar-nos on fotem les estàtues o escultures dedicades i quin serà el següent nom que posarem al carrer que ara ostenta el de l’àngel caigut de torn i que, molt possiblement, amb el pas del temps, també li descobrim un cadàver a l’armari i sigui al seu torn un altre àngel caigut. Que si Ortega Monasterio, Plácido Domingo, Kevin Spacey, Jan Fabre, Lluís Pasqual, Joan Ollé… i anar fent la llista llarga, en la qual sembla que el naps porten la veu cantant. Potser si fóssim més realistes, més coneixedors de la natura humana, no ens enduríem tantes sorpreses.
