Llofriu es una pedania de Palafrugell – o un barri com li diem a l’Empordà- i com a tal manté una certa autonomia en la gestió dels camps i del poble i en activitats de tot ordre. Jo hi visc a Llofriu, en una masia no massa gran, allunyada del poble un parell de kilòmetres. Els meus veïns son pocs i també viuen en masies algunes que veig de lluny, més enllà de camps conreuats i entre boscos. La masia més gran, es la que està a l’altre banda de la vall darrera de la qual esclata la primera llum del dia, i que a l’hivern li toca el sol des de migdia, a la tarda i fins que fosqueja. Quan comença a fer-se fosc encenen el llum de la façana que veig des del meu estudi i que m’acompanya tota la nit.
Llofriu ha canviat molt en els darrers anys, i amb la obsessió que ens han encomanat de tenir la segona residencia, els rics de Girona i Barcelona hi han comprat i refet cases, però s’han endut la vida del poble, la d’abans al menys, perque son gent que no hi viuen només que els caps de setmana o a l’estiu, i quan t’hi acostes el trobes com una mica desemparat. El poble es buit, silenciós, amb els porticons tancats, i els carrers sense nens que hi juguen ni gossos que hi prenen el sol ajaguts en qualsevol troc de terra, les portes ja no on obertes com quan jo hi venia a comprar a l’única botigueta que hi havia o a buscar llenya al pati de la darrera masia. I la petita i preciosa església ara només s’obre de tant en tant, per enterraments i funerals Els que hi segueixen vivint tot l’any ja son menys i n’hi ha molts que viuen en masies o en cases a les afores del poble.
No es només Llofriu que està buit i silenciós sinó que son molts dels més petits pobles de tot Catalunya. I d’Espanya també, suposo que per les polítiques aplicades al camp que no han contat amb la pagesia que, amb dificultats i molta feina, ho han deixat tot i sen han anat a la ciutat, I es que d’una manera o altre, tot canvia i un temps, unes costums, una forma de vida son substituïdes per unes altres. Es llei de vida, diuen els savis, i que això sigui o no sigui progrés depèn del que fem, del que pensem, de lo molt o poc que obeïm al poder.
Ells però, el veïns i els amics de Llofriu, estan decidits a que el poble sigui viu i que sigui de tots, que reculli les velles tradicions i les novetats que roden pel mon que ells fan servir amb eficàcia i originalitat.
El divendres passat varen celebrar la festa que cada any dediquen a la gent gran de Llofriu i a algú d’entre ells que hagi fet alguna cosa, que valgui la pena de ser premiada i celebrada, i sigui home o dona l’anomenen Homenot. Un guardó que ja te anys, el títol del qual rememora les 60 semblances que va descriure Josep Pla en el seu mas de Llofriu, molt a la vora don jo estic escrivint ara mateix. Aquest any l’Homenot ha estat Jaume Pont conegut per donar suport a les iniciatives més populars.
Sí, Llofriu es un barri petit però que viu del que li sembla mes important com es la participació de la gent en la vida de la comunitat, i la cultura en totes les seves manifestacions, que a la seva manera, sense acceptar imposicions ni modes, els veïns saben gestionar i adaptar al pas del temps, conservant la identitat i l’essència de la seva petita i personal Historia.
