L’esport és una de les millors eines educatives que hi ha, i no pels consagrats tòpics sobre els valors, l’esforç i etc, sinó perquè ens enfronta a la més elemental naturalesa humana; no de bades, l’esport moltes vegades és concebut com la manera de lidiar conflictes d’una manera més civilitzada que la guerra. Una mena de joc substitutiu, vaja, però que en un pla simbòlic ve a tenir el mateix significat. Aquest és l’esperit dels jocs olímpics, sense anar més lluny, on durant uns dies podem validar la nostra superioritat davant l’altre -el de fora, el d’un altre país- aconseguint més medalles.
Això funciona perquè, efectivament, l’esport mou els nostres instints més primaris, tant si el practiquem com si l’anem a veure. Ens transporta als nostres ancestres més tribals, som nosaltres contra ells, i sempre aspirem a imposar-nos. És això dolent? No necessàriament, i aquí és on entra en joc la basant educativa de l’esport, que ens ha de fer conscients d’aquesta realitat. Tots portem un hooligan a dins. Que ens fa veure sempre que el penal és claríssim a l’àrea contrària. Que ens fa que escoltem només allò que volem escoltar. Ser-ne conscients, saber que portem aquest hooligan a dins, ens fa millors persones, perquè podem controlar-lo i dominar-lo, i aquesta és la millor lliçó que l’esport ens pot ensenyar.
I això ho hem de fer des de la base, i no passa només per ensenyar valors de fair play als petits jugadors. Passa, també, per educar els pares, per fer-los veure que ells són -som- els hooligans més grans dels nostres propis fills, i que per això mateix moltes vegades la mirada que projectem sobre el partit i sobre l’esport en general és una mirada esbiaixada.
I aquí és on entra en joc l’importantíssim paper dels àrbitres, especialment els de categories de formació, i per això és imprescindible que ensenyem als pares a respectar-los, a entendre que es poden equivocar i que s’equivocaran. I que no passa res. Potser heu vist el famós vídeo viral de la última final de la copa del rei de bàsquet entre el Madrid i el Barça amb l’àudio dels àrbitres. Si no ho heu fet, us el recomano. És tota una lliçó de com de les passions més primigènies i genuïnes que ens genera l’esport també hi ha espai per fer-nos millors com a persones que formaran part d’una societat més agradable.
