Ara fa pocs dies vaig acabar un viatge una mica intens, d’aquells d’anar a peu d’una punta a l’altra d’un país d’Europa. Perquè m’entengueu, com el Camino de Santiago però en un altre país. Més curt i menys dies, però igual de fascinant per tot allò que suposa un retrobament amb tu mateix quan davant teu només hi ha camí, calor, molta pujada, revolts, cims i quilòmetres, vora 300.
Butllofes des del segon dia, això ja es donava per descomptat, i pluja en vuit dels onze dies, no està malament.
Però les hores. Com canvia el concepte d’hores quan davant teu només tens camí. Les hores al matí són llargues, inspiradores, discuteixes amb tu mateix, t’analitzes, i canviaries el món i el faries millor i ho veus claríssim. Les hores quan camines són aliades del pensament. Però les mateixes hores es converteixen en curtíssimes, passen rapidíssim quan calcules malament l’arribada i es comença a fer fosc i et falten tres o quatre quilòmetres per arribar i vas per caminets desconeguts. Després per art de màgia, quan enfosqueix el temps va ràpid, ja no ets contemplatiu, el temps ja no t’ajuda, ja no tens temps per fer res, ni tan sols estant de vacances. T’entra mala llet, parlant clar, i només es recupera quan arribes a la destinació i veus que no ha calgut activar el botó del pànic, que era una falsa alarma i t’espera la birra i el plat calent.
Però en aquest camí, quan les hores eren llargues i donaven per pensar, m’he plantejat reptes. Sí, escriure el regueton que fa setmanes que dic que faré. Sí, escriure ficció, que també tinc ganes. Sí, més gimnàs. Sí, una dieta millor. Sí, un altre ordre a la feina. Sí, més amorós amb la parella.
M’he fet una llista mental que em va donar temps de plasmar sobre un paper. Els 280 quilòmetres de ruta s’han convertit en una checklist gegantina que crec assumible. Ara falta que realment s’engegui la maquinària del canvi i ho porti a terme. Si es compleixen les expectatives, ben aviat s’hauria de saber.
Fins aleshores, parole, parole, parole. I molta carretera i manta
