Després d’un estiu que semblava inacabable van arribar les pluges, i de cop arriba la fred. Acabem d’encendre la llar de foc per primer cop, acabem de fer les primeres castanyes, confiem que els bolets no triguin gaire. Fem les primeres passejades amb jersei, i l’endemà amb bufanda; s’escurcen les tardes, i poc a poc el contingut de la nevera va prenent les tonalitats de la tardor.
M’agafen ganes d’alentir-me, de no treballar els caps de setmana, de mirar la cartellera de cinema, de triar un llibre i endur-me’l al sofà amb una manta, de fer-los una mica de lloc als petits luxes domèstics.
Aquesta nit, però, tinc l’atenció posada a les eleccions presidencials dels Estats Units, quines coses. Era això la globalització? M’agafa vertigen de pensar que el que es juga allà avui tindrà conseqüències aquí i a tot arreu. Sembla mentida, o no: deu ser que em resisteixo a fer aquesta connexió
No ho acabo d’entendre. Ahir mirava per la finestra i veia un horitzó blau sobre el contorn del Canigó, i un sostre de núvols grisos, i em demanava si acabaria fent tramuntana o no, si es veurien les estrelles quan es fes de nit. Quina incògnita més amable, i no aquesta altre, tan llunyana i a l’hora tan propera i pertorbadora.
