Independence day: Contraataque

Seqüela que ens arriba tard de la pel·lícula estrenada farà 20 anys la qual ha tornat a dirigir Ronald Emmerich. Mentre escric aquestes línies encara no acabo de tenir clar si m’ha agradat o no, malgrat que ara mateix em decanto més a favor del sí. Sóc conscient és que és una mala pel·lícula, però no és que ho digui jo és que això és així, també, per tots aquells que hi han intervingut. Independence day: Contraataque és una sèrie B amb un pressupost enorme, que a diferència de la primera part, no es pren seriosament a sí mateixa.
D’entrada us avanço que la primera pel·lícula en línies generals no em va acabar d’agradar perquè es prenia massa seriosament a sí mateixa. Des de llavors Ronald Emmerich s’ha caracteritzat per fer pel·lícules de desastres. De la seva filmografia la única que em sembla una bona pel·lícula és Stargate. En els seu moment, Independence day va ser un dels blockbusters més taquillers de la història, i anava de bracet amb el cinema de Michael Bay, que triomfava als 90. Només la nostàlgia i el fet que, afortunadament, s’hagin deixat de fer blockbusters d’aquest tipus ha donat Independence day un aire de culte que no s’ha vist mai en una pel·lícula que manegava un pressupost tan gran i que va obtenir una recaptació enorme.
Independence day: Contraataque és una pel·lícula dolenta de manual. Actors principals joves i justets, secundaris consolidats i excel·lents, un guió simple i uns diàlegs de traca. El bo de tot plegat és que malgrat això, la pel·lícula crea una no sé què, una atracció de plaer culpable que no et pots treure del damunt. El guió és monstruós, però té gràcia. El de Batman v Superman era igual de monstruós però no feia cap gràcia. Cada frase de diàleg, cada situació absurda, planteja a l’espectador si posar-se les mans al cap o riure del ridícul que és tot plegat.
Entro en la sinopsis breument. Durant els 20 anys que han passat des de que els extraterrestres intentessin apoderar-se de la Terra, la humanitat ha utilitzat les restes de tecnologia alienígena de la guerra per avançar tecnològicament, al mateix temps que s’ha creat l’ESD, una unitat que entrena a joves pilots per garantir la defensa del planeta en cas que es produís un segon intent d’invasió. El científic David Levinson, un dels herois del dia de la independència de 1996, lidera l’ESD. En una missió activa accidentalment la senyal d’una de les naus. La senyal és un avís a una segona invasió dels alienígenes que faran un segon i definitiu intent per conquerir la Terra.
Parlem dels actors. No busqueu a Will Smith a la pel·lícula més enllà del cartell en què apareix la seva imatge a la Casablanca. Smith ja no és l’estrella que era aleshores i va rebutjar participar en aquesta seqüela perquè en aquests moment ni ell sap cap on va la seva carrera. Confesso que he vibrat quan m’he retrobat amb Jeff Goldblum, Bill Pullman i Judd Hirsch. I ho he fet, sobretot, en els moments en que el seu paper s’acosta més a la paròdia del personatge que interpretaven a la primera part (aquell moment de Bill Pullman després d’afaitar-se la barba). Però de tots ells, el millor de tots és el personatge de Brent Spiner, l’actor que feia de Data a Star Trek: la nova generació, que recupera el rol de mad doctor que desperta del coma. En la bogeria que és el seu paper, se’ns mostra un a vegada més la seva vessant còmica que Hollywood ha desaprofitat i no ha sabut veure i explotar. Per sort, Emmerich sí. Enmig de les seves bogeries li descobrim una relació homoeròtica amb un altre dels personatges que esdevé la part més tendre de la pel·lícula. Brillant!
Per tots aquests motius, puc arribar a defensar aquesta pel·lícula per més justeta que sigui, sempre que ens atenem al tipus de producte que acaba essent. En tot cas, em sembla millor que la primera perquè és més desvergonyida i infinitament menys pretensiosa. Tinguem clar que quan entrem a la sala de cinema ho fem per veure la bajanada més gran que probablement veurem aquest any. Amb el temps Emmerich s’ha cregut que les seves pel·lícules són dolentes i ara ens n’ha ofert una, sense cap tipus de vergonya.