La pandèmia ens va demostra, un cop més, la fragilitat de les nostres vides i la incertesa en el futur. Mai ens hauríem imaginat que sentiriem, tan de prop el ressò d’una altra bufetada amb la mà ben oberta que porta el nom de guerra. Una guerra on els innocents veuem trencades les seves esperances, les seves il·lusions, les seves famílies, tot el que han construït i pel que han lluitat. Els nens i nenes d’Ucraïna són infants iguals que els nostres infants: fa uns dies que anaven a l’escola com els nostres, que sortien a jugar al parc, com els nostres, que reien i somreien, com els nostres.
Els nostres infants, un generació anomenada, la generació de cristall, un cristall que es pot trencar fàcilment perquè no deixem que aquest cristall es torni vidre. Sovint ens costa ser clars davant situacions dures, sembla que els volguem allunyar del patiment, disfressar un xic la realitat. Crec que es mereixen que els expliquem les coses pel seu nom, fer-los conscients que això no és un videojoc, per fer d’ells persones empatiques, persones crítiques, que toquin de peus a terra i que siguin capaços de valorar el fet de tenir una família, una casa, una escola, un parc… perquè no oblidem que amb la Covid ens van donar a tots una lliçó de responsabilitat i fortalesa, sempre amb un somriure encara que no el veiessim.
