Quan jo era petitet corria la llegenda urbana dels caramels farcits amb droga que els camells distribuïen a la porta de les escoles per tal de crear-se nous clients, futurs addictes. No en vaig arribar a trobar mai cap, jo, de camell, que em regalés alegrament aquests caramelets, però estic segur que la llegenda, com totes les llegendes, té un rerefons real, perquè això sí que ho recordo amb nitidesa. Deuria tenir uns quatre o cinc anys, ho sé perquè era a la llar d’infants d’aquella època en la que la cosa s’allargava més enllà dels tres. Un matí, estàvem avisats, vam rebre una visita molt especial; era una furgoneta rotulada amb el logo d’una coneguda marca de pa de motlle que, en una campanya de màrqueting perfectament estudiada, passejava per escoles i llars d’infants oferint els seus productes per esmorzar de manera gratuïta. Recordo com si fos ara el brioix amb un presa de xocolata embolcallada en paper de plata que em van donar, i en recordo perfectíssimament el seu gust formidable i industrial. Tenia, a més, una virtut extraordinària: en podies menjar tants com volguessis que sempre, sempre, tenien el mateix gust. La sensació immensament plaent d’aquella primera vegada es repetia tantes vegades com els meus pares em compressin el preuat berenar, que des d’aleshores desitjava amb ànsia.
Avui, el capitalisme ens ha convertit a tots en ionquis. Som addictes a un model econòmic que sabem que s’està carregant l’únic planeta on els humans podem habitar, però no podem deixar-lo, ens crida com al petit Pere li cridava aquell fabulós esmorzar. Ja sabem que hem d’acabar amb els combustibles fòssils, i ho sabem de fa més de trenta anys, però correm a comprar un bitllet d’avió barat per escapar-nos quan tenim quatre dies de festa. Ja sabem que mengem merda, que respirem aire contaminat, que la roba ens la fabriquen nens de l’altre banda del món, que la tecnologia ens torna cada dia més idiotes. Els fumadors saben que el tabac els està matant quan entren feliços a l’estanc. No és culpa nostra. Som addictes. I molts, fins i tot, ens hem convertit, sense saber-ho, en camells, encara que els grossos, com sol passar, no els veuràs mai a la porta d’una escola. Ja no cal. Ja els hi donem nosaltres voluntàriament la droga als nostres fills. No ho podem evitar i no és culpa nostra, insisteixo. Som addictes. I quan abans ens n’adonem, abans ho podrem intentar d’arreglar.
