Segueixo on-line una jornada sobre l’IRPH que com sabeu és aquell índex utilitzat per les caixes en algunes hipoteques per quantificar els interessos que cal pagar. Sobre la clàusula que incorpora l’IRPH al contracte hipotecari pesa el dubte de la seva validesa, ja que hi han elements de pes per defensar que va ser incorporada majoritàriament sense transparència i que, a més, és abusiva per la forma en que es confecciona l’índex. La falta de transparència vindria determinada per no complir-se les exigències d’informació al client exigides per la normativa sectorial. L’abusivitat de la clàusula s’hauria posat de relleu a mesura que l’Euribor (l’index utilitzat majoritàriament a les hipoteques) s’enfonsava i en canvi l’IRPH es mantenia o fins i tot augmentava. Observareu que utilitzo els condicionals en les frases anteriors, i ho faig perquè el Tribunal Suprem en la seva sentència de 17 de desembre de 2017 va validar la clàusula posicionant-se a favor de la banca. Tot i que el cas sentenciat pel Suprem venia d’una sentència de l’Audiència Provincial d’Àlaba i d’una altra anterior del Jutjat Mercantil de Vitòria que donaven la raó als clients.
El cas de l’IRPH no és menor. Habitualment les persones afectades per IRPH creuen estar soles ja que la immensa majoria de les hipoteques estan referenciades a l’Euribor, tan sols entre un 10% i un 15% de les hipoteques estarien lligades a l’IRPH. Però sense ser matemàtic ja es pot entreveure que un percentatge petit sobre un nombre molt gran, pot donar igualment un resultat important. Segons una associació d’afectats el nombre de persones afectades estaria al voltant d’un milió de families i l’import que se’ls podria retornar a tots ells si es declarés nul·la la clàusula seria de vint-i-vinc mil milions d’Euros (25,000,000,000 Euros), la meitat del que va costar el rescat a la banca.
Podria semblar que el Suprem va tancar la porta a la possibilitat de reclamar al banc per la nul·litat de la clàusula. Però com en tants d’altres assumptes relatius a protecció dels consumidors o a procediments hipotecaris, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) és qui realment té l’última paraula. D’aquí l’expectació a una sentència del TJUE que s’espera per principis de 2020 la qual tan pot resoldre definitivament tot aquest assumpte (tan en un sentit com en un altre), com pot retornar la fixa a la primera casella (el cas que va resoldre el Suprem es va iniciar amb una demanda presentada l’1 d’octubre de 2014).
El debat a l’I·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona sobre les conclusions de l’IRPH de l’advocat general del TJUE és jurídicament molt interessant. Però malauradament el dret no és per debatre ni discutir entre juristes. Les persones afectades per l’IRPH, que amb tot el seu esforç paguen mes a mes uns interessos que els resten oportunitats en la seva vida, poden quedar molt decebudes en veure un camí processal tan equívoc i uns arguments legals que es debiliten o s’enforteixen en funció de la línia argumental que s’ha escollit.
L’IRPH és un autèntic problema per la banca i tot el sistema financer. Però també és un autèntic problema per centenars de milers de famílies que cada mes paguen més interessos dels que pagarien si la seva hipoteca estigués referenciada a l’Euribor. La revisió del procés de contractació de la hipoteca per valorar si el client, en tan que consumidor, va ser objecte de males pràctiques de les caixes pot saturar novament els jutjats. És aquí on es troba a faltar un govern prou segur de si mateix que legisli per resoldre el conflicte i aporti seguretat tan a les famílies com al propi sistema financer, el qual amb massa habitualitat es troba en fals. De moment, tot aquest enrenou s’està fiant al sistema judicial el qual està mostrant la pitjor cara del dret: lentitud, complexitat i oblit del patiment dels afectats.
