Paula Valls presenta avui I Am, el seu primer treball de llarga durada, produït per David Soler. Un treball més intimista i despullat on els silencis també parlen, en un registre diferent al del seu impressionant EP debut Black and White.
Si Black & White va ser un primer pas cap a la professionalització, un experiment on explicava històries d’altres, I Am, completament dirigit per ella, és un treball on Paula Valls s’atreveix a parlar d’experiències pròpies i vivències recents, de sentir-se perduda i no trobar-se, de moments difícils i de canvis, i d’haver de prendre decisions importants – un reflex de la seva accelerada evolució personal, en un to molts cops trist, ple de comiats, però sempre, encara que sigui només una mica, amb esperança. Aquesta és la seva carta de presentació on es mostra tal com és.
Amb cançons com “Monsters”, on mira el món adult des del punt de vista d’un nen petit que veu monstres, o “Days” (cal destacar la col·laboració amb el novaiorquès Jonah Smith en un preciós duet), ens recorda -i es recorda a si mateixa- que la vida no pot ser sempre fàcil. També mira cap enfora a la crítica “About Someone”, en la qual reflexiona sobre l’egocentrisme de la nostra societat actual, que cal denunciar i canviar. S’hi inclouen dues cançons en català: la primera, “Cançó de bressol”, nascuda arran de la mort del seu avi, havia de ser una cançó sense títol i parla de la soledat i la mort, però amb un missatge amb molta llum: no estem sols. La segona, el bonus track del disc, “Que tinguem sort”, un duet amb ella mateixa (amb 9 i 19 anys) és un regal per tota la gent que l’ha recolzat sempre.
El disc es presenta avui al festival Strenes de Girona.
