Els colors han canviat definitivament aquest passat cap de setmana i els marrons, els ataronjats vellutats i les fulles amuntegades sobre la sorra i l’asfalt es van dissolent entre els grisos, blancs i blaus apagats d’un cel que es reflexa a la mar més brava. Ja sentim l’hivern!
I malgrat que aquesta estació gèlida al nostre estimat Empordà fa recular a un sol que es deixa veure poc, la seva llum ens envolta i es trasllada en forma d’espurnes que s’escapen de la llar de foc, i s’instal·len en el fum d’un alè que olora a sal i a pluja.
Els cristalls de matí que reflexen la nostra imatge matinera caminen al nostre costat fins que es fonen sota les bufandes, els barrets i les jaquetes que ens abriguen una ànima que mai passa fred, una ànima que no pot perdre’s les onades rebotides que criden des de la platja i que conquereixen la terra ferma sense sotmetre’s encara a sa majestat Tramuntana, que guarda, potser, per una mica més endavant, les instruccions més dures a aquesta època de l’any.
Les llums de Nadal encara es veuen en algun que d’altre carrer, el bullici transitori dels crits, la il·lusió del pas de la màgia de carrosses i fanalets…I de les nenes, i dels nens. Però hi ha tant de màgic a l’hivern, que ni tan sols uns tossuts mussols ens arrenquen les ganes d’aprofitar qualsevol raig de sol. I el sol, la lluna en aquest paradís és a dins, a dins de cadascú i cadascuna de nosaltres, pensant, llegint, de passeig per la muntanya, atrapats en aquesta brillant teranyina d’imatges i colors, de calma i de lluentor que respon a un sol nom: l’Empordà, terra de somiadors.
