Ella no comença puntual. Ella comença abans. Concretament, tres minuts abans d’un quart d’onze. I aquest rigor extrem, als mediterranis, ens descol·loca fins al punt d’arribar a molestar a qui estava fent el primer gintònic de la nit a la zona VIP. La premsa que teníem photopass poc ens vam fixar en el rellotge, perquè tan bon punt va començar el concert, també començava el compte enrere frenètic per aconseguir fotografies de l’esdeveniment durant les dues primeres cançons. Tota l’estona des de la mateixa ubicació i a molts metres d’un escenari amb una llum tènue pràcticament inexistent. Aquestes van ser les condicions que va imposar la intèrpret i que vam haver de signar tota la premsa a través d’un contracte on fins i tot hi havíem d’escriure l’adreça de casa nostra. El públic també en tenia, de condicions: no volia ni fotos ni vídeos durant el concert.
Passats uns moments inicials d’estranya incertesa —i excentricitat— vam poder asseure’ns i gaudir del que ens tenia preparat Miss Krall i el seu trio. Resulta imprescindible dedicar, abans de res, unes línies carregades d’elogis a la qualitat del so d’aquest concert. Malgrat el fort vent de mar, es va poder apreciar el més mínim detall sonor amb una nitidesa extraordinària. Des de la corda pinçada amb més o menys intensitat del contrabaixista —i gran revelació de la nit— Sebastian Steinberg, passant pel delicat ball d’escombretes sobre la bateria de Matt Chamberlain, fins arribar a les notes més greus del piano de cua de la mateixa Diana Krall. Un veritable regal per l’oïda.
La vetllada va repassar estàndards de jazz sobradament coneguts per un públic més o menys melòman. Almost like being in love va obrir un concert on també es van poder escoltar unes versions molt personals de I’ve got you under my skin del gran Cole Porter o How deep is the ocean d’Irvin Berlin, un dels compositors més prolífics dels Estats Units de principis del segle XX.
Tot això fins que un “Wow, look at the moon!” (uau, mira quina lluna!) de la cantant, en adonar-se de la presència de la lluna plena que coronava la nit, va marcar un punt d’inflexió a la dinàmica del concert. Aquí van començar una sèrie d’improvisacions a piano i veu sobre la temàtica lunar: Moonglow, Paper Moon o Fly me to the moon, van mostrar a una Diana Krall més còmode dins el seu univers, malgrat el vespre tingués més d’una protagonista. “Ara entenc perquè hi ha tantes cançons dedicades a la lluna”, deia mentre rumiava quina cançó interpretaria a continuació.
Sentir un piano i una veu alhora, quan qui ho fa tot és la mateixa persona, és una altra experiència. Perquè qui pensa i executa totes les funcions és el mateix cervell, i tot plegat esdevé un joc de dinamisme entre els dits i les cordes vocals del mateix cos. Qui acompanya a qui? No ho podrem saber mai. Tot es pensa al moment, però també hi ha una anticipació i una complementació molt difícils d’aconseguir d’una altra manera. Cap pianista podrà mai conèixer tant bé les intencions d’una cantant, i cap cantant podrà mai sentir-se tant còmode acompanyada d’una pianista que no només pensa en lluir-se.
Però Diana Krall, en essència, no és una cantant. No gaudeix d’un instrument innat prodigiós; el fet de cantar potser és un “a més a més”. Ella és pianista, però alhora no ens la podem imaginar sense un micròfon al davant. Diana Krall és el tot, no s’entén una cosa sense l’altra. Com a músic —en la seva definició més àmplia—, per tant, sí que és un prodigi, i això ho posa de manifest la seva capacitat d’improvisació, el bagatge musical, les hores d’estudi, de perfeccionament, el fet de conèixer a fons els seus dos instruments… I si, a més, els companys de viatge musical són uns fora de sèrie en el millor dels sentits, l’èxit és majúscul.
Foto portada: José Irún
