Surt a les llibreries el llibre de Mariano Rajoy, un llibre que es diu “Una España Mejor”. Un llibre en la qual l’expresident de l’Estat Espanyol explica que la intenció de l’executiva espanyola sempre va ser aplicar el 155 hi hagués o no convocatòria d’eleccions per part de Puigdemont. És un llibre que nega l’existència d’una mediació per part d’Iñigo Urkullu en el conflicte català. En definitiva, una nova forma de justificar les accions de la seva executiva. Una nova escena en la qual la política espanyola torna a fer mèrit del qual és: un despropòsit.
Ahir, per temes laborals, em trobava direcció Andorra, per tal de fer una entrevista a un dirigent del país. Mentrestant, jo escoltava a Catalunya Ràdio la tertúlia sobre la temàtica del llibre de Rajoy i les diferents reflexions, em venia al cap, la meva investigació sobre la política andorrana i la política dels microestats. La proximitat que tenen els ciutadans de països com Andorra, San Marino, Malta o Liechtenstein amb els seus representants.
Doncs bé, després de l’entrevista amb el dirigent andorrà, tinc una cosa clara, envejo la política dels microestats. Envejo la naturalitat amb la qual els dirigents Andorrans entenen que a qui es deuen són als seus electorsEnvejo la naturalitat amb la qual els dirigents Andorrans entenen que a qui es deuen són als seus electors. De fet, el mateix dirigent, esmentava que cada dia es guardava dues hores al matí per baixar al poble i parlar amb la gent, escoltar el que els preocupava, perquè, al final, deia ell, segurament les seves preocupacions també seran les meves, perquè en definitiva som veïns.
Jo no vull un polític que faci llibre de memòries, vull una classe política que es preocupi que ens preocupa, i que ens passa.
