El nostre és un món culturalment nord-americà. Des del final de la segona guerra mundial, els occidentals mirem el món que ens envolta des d’un prisma made in USA: pel·lícules, música, sèries i programes de televisió, còmics… No hi ha parcel·la de l’anomenada cultura de masses que no estigui sota l’influx directa de la cultura nord-americana contemporània, per a bé i per a mal.
De totes elles, sens dubte, la més massiva i influent ha sigut la industria del cinema i l’audiovisual. Hollywood ens ha creat tot un imaginari col·lectiu que ens educa -alguns en dirien adoctrina- sota una premissa d’una senzillesa cristal·lina: el món es divideix en bons i dolents, on els bons, clar, sempre som nosaltres, i on els bons, clar, sempre guanyen, perquè Deu, la Justícia i la Veritat estan del nostre costat. No cal dir que aquest argument és tan pueril que fa riure, però és immensament efectiu i funciona. I avui, en aquest nostro món de xarxes socials i 5, 7 o 10G, això es mostra més evident i perillós que mai.
Vivim en un mon terriblement complex i intricat on no hi caben, o no hi haurien de cabre, lectures tan simplistes i estúpides com la dels bons i els dolents i, en canvi, és aquí on estem instal·lats. Ho veiem a diari des que va esclatar la maleïda invasió russa d’Ucraïna. La guerra, totes les guerres, ja ho tenen, això: pretenen a cops de bomba destruir qualsevol rastre de complexitat per fer-nos retrocedir al món primitiu i pur dels Bons i els Dolents, del Bé contra el Mal. I aquest és el missatge que impera. Però els que coneixem de prop una guerra, sabem que això no és mai veritat. El que hi ha són causes justes, sí, forts contra febles, oprimits contra opressors. A mi sempre em tindran al costat dels dèbils, dels perdedors. Però que això no ens faci perdre el món de vista i justificar-ho tot acríticament com estem fent aquests dies en nom dels nostres, que sempre són els bons, sigui el bàndol que sigui, fins el punt que sembla que els partidaris de cada bàndol estiguin esperant una gran matança, imatges de tortures o violacions per part dels altres per poder dir: veieu que dolents que són? Veieu per què tenim raó, d’anar a matar-los? No és nou i no n’aprenem però, francament, vivim en un món que fa por.
