Joan Dausà va celebrar amb el públic del festival de Cap Roig els 10 anys del disc “Jo mai a mai”. Amb les entrades esgotades, més de 2400 persones van poder gaudir d’una nit on es va veure un Dausà filosòfic, connectat amb el públic i amb ganes de mostrar orgullós una dècada a dalt dels escenaris. En algun moment es va arribar a crear el clima de trobada de vells amics que rememoren antigues batalletes.
Celebrar els 10 anys de trajectòria no ha de ser fàcil: com esculls les cançons que representaran la gira? Ell mateix va dir que el fa feliç poder connectar emocionalment amb les persones a través de les cançons. I avisava que seria un concert “entre Sergio Dalma i Oques Grasses, o sigui, entre tallar-se les venes i les ganes de festa”. No sabem quin caire agafarà la crònica.
El concert va començar amb la cançó que dona nom el primer disc i una de les més esperades pel públic. Aquella amb la que presenta la Judit i deixa entreveure una possible història d’amor, de les que no es materialitzen, però hi continues somiant deixant la porta oberta per si de cas. Iniciar amb “Jo mai mai” té els seus avantatges i els seus inconvenients: els més fans ja poden respirar tranquils, però si algú arriba tard (com es va donar el cas) ha de tenir la sensació d’haver-se perdut mig concert. O potser ja sabien que tindrien un bonus track.
Després de “Jo mai mai”, va repassar cançons del primer disc com “M’hauria agradat” o “Truca’m” per també cantar-ne un parell de la banda sonora de la pel·lícula “Barcelona una nit d’estiu”. A partir d’aquest moment va anar barrejant cançons dels últims discos sempre mantenint el públic entre l’eufòria, com amb “Ho tenim tot” o “Omple de vida els pulmons”, i el silenci, com amb “Ara som gegants”.
L’artista de Sant Feliu de Llobregat es va mostrar en tot moment molt xerraire amb el públic. Va treure a passejar el seu punt canalla, que el deixava entreveure només quan volia, per jugar a provocar el públic “de classe” que omplia l’auditori per finalment fer-hi les paus baixant a celebrar la vida amb ells mentre cantava “La gran eufòria”.
Deixant el públic amb ganes de més i amb l’energia ben alta va fer veure que el concert havia finalitzat. No ho van permetre, volien saber de primera mà com havia anat el retrobament amb la Judit, segurament per continuar somniant amb aquesta història d’amor. Potser caldrà esperar 10 anys més per saber si han “marxat lluny, o a viure junts en un pis petit” perquè “nunca es tarde, amor”.
