John Wick es va estrenar el 2014. Diverses circumstàncies van fer que es convertís en una pel·lícula de culte. El protagonista era Keanu Reeves qui es trobava en un dels moments més baixos, comercialment parlant, de la seva carrera. John Wick era un assassí de la màfia retirat que després de perdre la dona, el fill del líder de la màfia russa li roba el cotxe i li mata el gos, l’últim regal que li va fer ella. A partir d’aquest moment Wick torna a l’acció i es dedicarà a matar a tots i cadascun dels mafiosos. John Wick es va caracteritzar per unes escenes d’acció brillants, a l’estil de produccions orientals com The Raid. Curiosament les distribuïdores espanyoles, amb la bona vista que les caracteritza, no la van ni estrenar, però el boca-orella va fer créixer el mite de la pel·lícula i la gent va haver de recórrer a altres mètodes com a única via per veure-la. Afortunadament, la segona part es pot veure en sales comercials a casa nostra.
La segona entrega aprofundeix en el passat del personatge, en la seva faceta més humana i en la d’assassí professional. En aquesta ocasió, Wick ha de tornar novament a la professió de la qual s’havia retirat a conseqüència d’un pacte de sang que va signar amb el mafiós Santino D’Antonio.
John Wick: Chapter 2, que m’agrada més que el subtítol innecessari que li han posat aquí, triomfa més enllà del que ho feia la primera part, conservant tot allò que la va convertir en una pel·lícula d’acció de referència, al mateix temps que amplia el seu univers. És més, queda obert per continuar-lo ampliant en futures entregues,
Repeteix a la direcció Chad Stahelski, qui juntament amb Keanu Reeves li hem de donar les gràcies per recuperar les escenes d’acció clàssiques, amb magnífiques coreografies, que se segueixen i s’entén tot el que passa, no pas com les marejants escenes d’acció de microsegons que han proliferat en els últims anys, les quals se les suposa modernes. John Wick no només destaca per la violència seca i les lluites cos a cos realitzades de forma brillant, també per la posada en escena de les mateixes. Totes elles tenen una força pròpia que les fa úniques en la pel·lícula. Mai la dansa i la violència havien estat tan juntes.
De les escenes d’acció podríem parlar del pròleg, que en realitat és un epíleg de la primera pel·lícula, l’escena de Roma que es mou en diferents escenaris i la de la part final, un no parar, que en un moment homenatja, amb una volta de mitjó, a les escenes amb miralls laberíntics. Totes aquestes seqüències adornades amb un excel·lent treball de fotografia que esdevé una filigrana, sobretot per la il·luminació.
També és un plaer retrobar-se amb els personatges interpretats per Lance Reddick (Fringe), John Leguizamo i Ian McShane, així com la incorporació Laurence Fishburne. Tots ells tenen alguna cosa a aportar i engrandir aquest sindicat d’assassins dels qual forma part John Wick i que té la seu en el Continental. La part més fluixeta dels actors recau en el malvat que interpreta Riccardo Scamarcio, que poca cosa aporta a part de mostrar-se odiós.
John Wick adquireix ja el sinònim de violència elegant, i quina vestimenta millor per repartir que aquests vestits que llueix Reeves amb una elegància envejable. Un Reeves que ha entès quins són els papers que millor li van i que treu un rendiment brutal de la seva carència de talent per interpretar.
John Wick. Chapter 2 és una pel·lícula per asseure’s a la butaca del cinema i gaudir-la, mentre Wick va acumulant cadàvers al seu voltant de manera que al cap de 5 minuts ja n’haureu perdut en compte. Poc importa que no tingui una trama complicada ni profunditat en els personatges, quan la imatge i el so de la pel·lícula ens porta tant plaer. Final obert per una tercera entrega que esperem que arribi aviat.
- Publicitat -
