Joker

Todd Phillips, el mateix de Resacón en Las Vegas, fa un canvi de registre en aquesta adaptació centrada en el personatge de DC Comics i arxienemic de Batman, el Joker. Primer, deixar clar que aquesta pel·lícula és un producte independent que no està connectat amb el DC Extended Universe, si és que encara existeix, al qual pertanyen títols com Batman v Superman o Escuadrón suïcida.

La pel·lícula ens narra la història d’Arthur Fleck, un individu que es dedica a fer de pallasso en els carrers i hospitals de Gotham. Arthur és una persona que no està integrada en la societat, ja que pateix una malaltia que el porta a riure sense motiu ni control. Viu amb la seva mare i admira a Murray Franklin, un presentador de televisió. Quan el multimilionari Thomas Wayne, pare del futur Batman, emprèn una campanya per convertir-se en l’alcalde de Gotham, serà el detonant que farà que la bogeria d’Arthur es manifesti de forma violenta. 

Phillips, també guionista de la pel·lícula, ha escrit una història sobre l’origen de personatge, i no basant-se en cap còmic existent sobre el Joker. La veritat és que és estrany tenint en compte la quantitat de bones històries del personatge. Però si tenim en compte que aquesta pel·lícula ja estava en la ment de Phillips, sense el Joker, està clar que aquest ha optat per fer la seva pel·lícula i, en una estratègia comercial, vendre-la a Warner com si fos una història del Joker. Això li assegurava una bona taquilla, aprofitant la tirada comercial dels personatges superheroics, i a Warner ja li anava bé, ja que actualment el seu univers de superherois toca diferents pals sense cap rumb en concret. M’atreviria a dir que la pel·lícula fins i tot s’avergonyeix del seu origen del còmic. El que no aparegui el logo de DC en els crèdits és ja una declaració d’intencions. 

El guió està construït partint de dos referents de Martin Scorsese, Taxi Driver i El rey de la comedia. Phillips no ha amagat aquesta inspiració que de vegades s’acosta més a la còpia. La peculiaritat és que ens explica el mateix amb el llenguatge cinematogràfic actual i resulta nou i atractiu, sobretot per aquells que no coneixen aquestes pel·lícules. La presència de Robert De Niro no és gratuïta. 

Joker em sembla una molt bona pel·lícula, segurament una de les millors de l’any, però al mateix temps m’ha generat alguns problemes insalvables a mesura que penso en ella i passen els dies. Joker no és cap obra mestra ni la pel·lícula que canviarà el gènere de superherois, com he arribat a llegir o escoltar. No hi ha res més allunyat del gènere que aquesta pel·lícula. 

Com millor funciona Joker és com a drama, menys quan entra en temes polítics dels quals no es posiciona en cap moment. Cal dir que la pel·lícula és molt maniquea. Està constantment manipulant a l’espectador, converteix els rics en els dolents i els pobres en els bons i elimina qualsevol gris. Sovint força el guió per conduir-te a un final, que és el millor de la pel·lícula, que es fa pensar en V de Vendetta. I malgrat això, et té enganxat. És una pel·lícula que t’atrapa.

Joker genera molt debat. I crec que aquest és el seu punt fort. Tot i no pretendre convertir el Joker en un heroi, es passa tota l’estona justificant-lo. Això ha portat polèmica, sobretot als Estats Units, on crec que alguns li han donat una lectura equivocada, però sí és cert que Phillips juga amb una línia molt fina, però que en cap moment creua, ni en un cantó ni en l’altre.

Joaquim Phoenix està immens i clarament és el millor Joker que hem tingut en imatge real, construït a trossos d’altres encarnacions, però que comparteix moltes coses amb el de Heath Ledger. La pena és que la pel·lícula està plantejada com un element singular que no té continuïtat i que tampoc pretén formar part o crear cap univers. Després de construir el personatge i fer-lo esclatar el final, ens quedem sense veure el Joker en acció perquè només se’ns narra la creació del personatge.

Dels defectes que li trobo és la seva previsibilitat. El retrat és molt acurat, però en cap moment sorprèn. No tinc clar si el director ho pretenia, però és fàcil veure a venir què passarà a continuació. Tampoc m’agrada, i això admeto que és un element purament subjectiu, el tracte que fa entorn de Batman, ja que perverteix la imatge de personatges estimats com Thomas i Bruce Wayne i Alfred. Tot el que es refereix a Batman tampoc aporta res. Podria no ser-hi i la pel·lícula funcionaria igual o millor.

No voldria deixar d’esmentar, l’excel·lent fotografia i l’escena del Joker baixant les escales que durant tota la pel·lícula ha pujat com a Arthur Fleck. Meravellosa, del millor d’aquest any. 

Amb les seves coses bones i dolentes, Joker és d’aquelles pel·lícules que demanen ser vistes una segona vegada per les moltes coses que et proposa. És una pel·lícula que et remou per dins i el fa sentir coses. 

Per si en voleu més, tenim una tertúlia AMB ESPÒILERS de la pel·lícula en el nostre podcast. Link de descàrrega directa, link a Apple Podcasts, link a iVoox.