Quan t’instal·les de fora a un lloc nou, és molt recomanable i potser imprescindible, trobar persones que t’acullin. Quan fa uns vint anys vaig arribar a Palafrugell, una d’aquestes persones va ser en Josep Puig. La notícia del seu traspàs em deixa trista personal i col·lectivament. Sento que hi perdo jo i que hi perd Palafrugell. En Josep era d’aquelles cares amables que es passejaven sovint per la Biblioteca pública, que després de sotmetre’m a un tercer grau fa temps, va decidir adoptar-me com ‘una de les seves’ i quan últimament ens trobàvem pel carrer (sobretot pel Camp d’en Prats) teníem una breu conversa on em deia que fes el favor de tornar al poble.
El recordo com a un dels personatges que jo assimilo més a la nostra terra: mirada sornaguera, pentinat atramuntanat, creativitat esbojarrada, posat de mariner antic. Quan vaig arribar a la vila, tots els actes del món mundial eren anunciats per una de les seves pancartes: fetes a mà, acolorides amb colors bàsics, travessant de carrer a carrer i penjades a tots els llocs importants. En Josep era un tipus entranyable, un bon observador, un amic fugisser que sempre em feia riure…de fet, aquesta és la imatge que en tinc: tots dos rient-nos d’alguna cosa, d’alguna novetat, del fet d’estar junts i vius. Així el penso recordar mentre visqui i el pensi. Una abraçada ben forta allà on siguis, Puig!!
