En les últimes dècades, l’edat que marca el final de la joventut ha experimentat un desplaçament significatiu. A la meva època, als 25 anys solia considerar-se el punt d’inflexió -moment en que s’acabaven els descomptes del Carnet Jove- però els canvis en l’estructura laboral i l’economia han provocat una prolongació d’aquesta etapa. Primer es va allargar aquesta etapa fins als trenta i ara ja trobem que tota mena d’ajuts pels joves arriben fins als 35 anys.
Aquest fenomen s’explica principalment per la creixent precarietat laboral i les dificultats per trobar feina estable. La inseguretat en l’ocupació, l’augment dels contractes temporals i l’entrada tardana al mercat laboral són factors clau que contribueixen a aquest allargament de la joventut. Això, a la seva vegada, impacta en la capacitat de les persones per prendre decisions importants sobre la seva vida, com ara formar una família o comprar una llar.
Amb els anys el concepte de “joventut” s’ha convertit en un eufemisme de “precarietat”. Les suposades bones notícies de reducció de costos en transport, cultura o lloguer suggereixen una extensió de la joventut, però realment amaguen la precarietat.
És hora de repensar polítiques per aturar aquest fenomen.
