Tradicionalment a l’estat espanyol la víctima ha estat la gran oblidada del procés penal, fins al punt que al 2015 es va voler crear l’estatut de la víctima del delicte amb la llei 4/2015, de 27 d’abril. Tot i la millora que aquest pas va representar, el cert és que venim i encara estem lluny d’on ens agradaria.
Sovint es parla de que els procediments penals impliquen una doble victimització. La víctima d’un delicte, primer ho és del crim que ha hagut d’entomar. Però després, el procés penal que continua, s’erigeix com un procediment que discorre autonòmicament al marge dels seus interessos, amb poca empatia pel seu benestar emocional. Les esperes als passadissos d’un jutjat, els interrogatoris de les defenses en seu d’instrucció o en el judici oral i, en general, afrontar novament els mateixos fets en una sala de vistes després de varis anys, constitueixen una segona victimització. Aquesta segona victimització és la soferta d’un procés penal que es centra en condemnar o absoldre als presumptes autors d’un delicte i no tant en donar respostes o recolzament a la víctima del delicte.
Per la víctima d’un delicte, no només el respecte als seus drets sinó també el record d’aquesta experiència depèn de la empatia i el tracte que li ofereixen les persones que intervenen: agents policials, personal de l’administració de justícia, advocats o el propi jutge. En general, tothom comprèn quina és la situació en que es troba la víctima, i si el tracte no és millor potser cal mirar al nombre de causes que s’instrueixen en un jutjat o el nombre de sentències que ha de dictar un jutge cada any. Segons l’Institut nacional d’estadística, al 2019 es varen dictar a Espanya 286.931 sentències condemnatòries. No és d’estranyar doncs, que l’administració de justícia perdi enmig d’aquesta tasca ingent la vivència personal d’un testimoni o perjudicat en una de les milers de causes que es tramiten contínuament.
D’aquí que sorprengui l’estrellat que ha assolit el jutge Sr. Guevara presidint el judici del 17A. Com podran els familiars de les víctimes satisfer les seves legítimes expectatives si el que ha transcendit públicament és que un jutge pot ser tan erudit com mal educat? Fixeu-vos que no estic parlant de cap qüestió processal ni de l’abast del que s’ha de tractar en un judici, sinó del tracte que una persona dispensa als altres. Perquè al cap i a la fi la víctima és una persona que recordarà com s’ha sentit o com l’han fet sentir, enmig d’un tràmit que no ha volgut ni buscat.
L’acompanyament a la víctima per tal de situar-se dins d’un jutjat i comprendre els tràmits processals que s’estan seguint s’erigeix com una figura clau. Si la víctima disposa d’advocat, aquest podrà ser ofert per una persona de confiança que a més podrà intervenir en el procediment com acusació particular. En cas contrari, els recursos oferts avui en dia a les víctimes o perjudicats per un delicte encara són insuficients, una insuficiència que arrossega tota l’administració de justícia.
