Cinquena entrega de la saga Jurassic Park que arriba tres anys després de l’èxit espectacular de Jurassic World (2015, Colin Trevorrow). La novetat la trobem en la direcció en la qual trobem al català J.A. Bayona en substitució de Trevorrow, que tornarà en la següent.
En la trama de la pel·lícula, també han passat tres anys. Claire (Bryce Dallas Howard) ha fundat un Grup de Protecció de Dinosaures que té l’objectiu de preservar l’entorn i els dinosaures de l’illa Nublar. Owen (Chris Pratt) és el seu assessor. Quan una erupció volcànica amenaça la vida de la colònia de dinosaures de l’illa Nublar, es posa en marxa una expedició de rescat per salvar el nombre més gran d’animals possibles. A partir d’aquest moment entraran en joc els interessos econòmics que intentaran treure’n profit subhastant els dinosaures desallotjats, mentre que científics sense escrúpols d’Ingen reben l’ordre de crear un nou híbrid de dinosaure.
En aquest país, i també en el veí, no deixem de mirar-nos el melic i arribem a sobredimensionar la qualitat d’algunes pel·lícules pel sol fet que les ha fet algú que ens pot resultar proper. Això és una mica el que ha passat amb la crítica especialitzada del nostre país, que ha deixat pels núvols aquesta pel·lícula. Per altra banda, ha rebut uns quants pals de l’americana. No penseu malament, crec que aquesta és una bona pel·lícula, però ni molt menys és la millor de la saga. La millor continua essent la primera, a força més distància de la segona que seria Jurassic World, i encara més lluny trobaríem aquesta El regne caigut, la qual no està gens malament, cosa que no podem dir el mateix de la segona i la tercera.
La pel·lícula està clarament dividida en dues parts. Una primera en què clarament Bayona no ha tingut poder decisió i ja tot estava fet. Estic parlant de la part de l’illa Nublar. La segona part és on es nota més l’empremta del director, ja que com una pel·lícula de cases encantades, concentra l’acció en un sol escenari, una casa. I sí, encara és una pel·lícula de dinosaures.
Jurassic World: El regne caigut funciona perfectament com entreteniment de primera. És un blockbuster amb el qual t’ho passes molt bé en el cinema, però al contrari que la primera i la quarta, a la que surts de la sala i t’atures a pensar en la trama, la pel·lícula es desinfla. Els forats de guió, els dolents d’opereta, els secundaris random, un remake de Hammond personificat en un innecessari James Cromwell i idees que es presenten, però que no condueixen enlloc, són elements que aconsegueixen passar desapercebuts durant la projecció gràcies als Raptors i Tyranosaurus Rex que fan de les seves.
El que millor funcionava de l’anterior continua fent-ho en aquesta, estic parlant de la química entre els dos actors principals Bryce Dallas Howard i Chris Pratt. Pel que fa a a la resta de personatges, lamentem la poca presència del doctor Ian Malcolm (Jeff Goldblum) a qui esperàvem que la seva recuperació fos per aportar alguna cosa i no només servir com a element decoratiu.
La pel·lícula acaba amb un bon i interessant plantejament de cara a la següent. Tal com ho deixen té molt de potencial i veurem si Trevorrow sap explotar tot el rèdit de la idea.
Pel que fa a la banda sonora, he trobat un Michael Giacchino menys inspirat i amb el fre de mà posat en utilitzar les melodies de John Williams. Al meu criteri un error, la música és tan simbòlica com els mateixos dinosaures.
Sobre els efectes especials, molt destacables. Els dinosaures llueixen molt bé i la combinació de digital i animatronic és ideal.
Jurassic World: El regne perdut ens ha deixat amb alguns moments emotius, tots ells protagonitzats per dinosaures, i diversió de primera. Per altra banda, és una pel·lícula que no convida a la reflexió per la poca cura del guió i en el treball de personatges, que només salva el carisma i la tasca excel·lent de Chris Pratt i Bryce Dallas Howard. La part bona és que Bayona treballa bé la tensió, que apareix en la segona part, aconsegueix emocionar, sense necessitat dels artificis que ha utilitzat Bayona moltes vegades en les seves pel·lícules, i conté un missatge animalista molt interessant que, això sí, aprofita poquet.
Entre els millors moments, em quedo amb el plànol des del vaixell mentre els protagonistes fugen de l’illa, per emotiu, i segon, el moment de terror del dinosaure dins de l’habitació de la nena. Una pena que ens l’haguessin rebentat en el tràiler i perdi impacte.
Jurassic World: El regne perdut no és ni la millor, ni la segona millor pel·lícula de la saga, però sense cap dubte és la millor pel·lícula de Bayona.
Si en voleu més, no us perdeu el nostre especial en podcast que trobareu aquí: http://www.ivoox.com/26519341.
- Publicitat -
