Els anys 70, 80 i 90 les parelles que ens volíem independitzar dels nostres pares teníem una disjuntiva, que ens portava a debats entusiastes i enriquidors . Alguns, per ideologia, creien que no calia tenir propietats i que era millor un lloguer durant tota la vida o bé durant uns anys, com a mínim. D’altres, creien que els diners del lloguer era millor invertir-los en un petit pis de propietat. Així, calia pagar una hipoteca dels bancs o caixes durant el temps que fos necessari, encara que s’anés força temps escanyat en el dia a dia, que pagàvem entre 20 o 25 anys entre llàgrimes i suor però que ens permetia després dels anys pactats tenir el salari íntegre per altres despeses i habitatge propi. La realitat era que més aviat o més tard, podíem escollir si lloguer o compra.
Ara la disjuntiva de l’habitatge s’ha convertit en una greu dificultat i en un problema, de vegades, insalvable. Això implica l’existència d’ una bretxa generacional que no permet als joves fer el mateix que feien els seus pares.
De fet, segons dades oficials abans del 2008 la majoria de joves fins a 30 anys eren propietaris d’una llar , i si van aconseguir passar la crisi de les hipoteques, ara ja tenen el pis pagat o estan a punt d’acabar de pagar. Mentre que, ara la majoria dels de menys de 35 anys no tenen habitatge en propietat per falta de crèdit i paguen una bona part de diners del seu salari pel lloguer.
Cada notícia que escoltem o llegim del mercat de l’habitatge és més demolidora. Un dels grans problemes de l’habitatge és l’encariment de preus, tan de lloguer com de compra, i la poca capacitat adquisitiva que mantenim la classe treballadora i en especial els joves , amb salaris que no han augmentat al mateix nivell que els preus de les propietats . Segons les dades de l’índex de preus de l’habitatge que ha publicat l’INE ( institut Nacional d’ Estadística) aquest estiu s’acumulen 41 trimestres consecutius amb increments anuals dels preus de les cases i pisos. A qui li han augmentat el salari amb aquesta mateixa progressió?
Si a més, hi afegim que en zones turístiques com la nostra del Baix Empordà el nombre d’apartaments i cases de lloguer vacacional és molt més alt que els habitatges per residir-hi, ens trobem en una nova dificultat, també, a l’hora de llogar.
Així que tenim una bomba de rellotgeria de desigualtat futura si no hi posem remei amb celeritat. Calen doncs mesures a curt, mig i llarg termini de polítiques públiques i no deixar l’habitatge en mans només del mercat . Des de regulació, com topar lloguers i incentius fiscals, a construcció d’un bon parc d’ habitatge públic o el que sigui convenient. I per les notícies d’aquesta setmana ni des del Parlament català ni de la cambra del Congrés sembla que se’n surtin de legislar en aquesta direcció.
