Procuro sempre no passar per llocs que no m’agraden o em provoquen pensaments o imatges desagradables, encara que no sempre ho pugui fer o me’n recordi. Com avui que tenia pressa i només em vaig adonar d’on no volia passar quan ja era davant del nou edifici de la Caixa: aquell tros del centre del poble on abans hi havia una preciosa botiga al costat de la cistelleria, la ferreteria de sempre al costat d’una mena de garatge de carrega i descàrrega.
Si que m’agradava llavors aquest trosset de vida matinal que es fonia en el silenci de la una del migdia per recuperar-se a quarts de cinc i tornar-se a fondre quan moria el dia mentre els darrers ciutadans aprofitaven l’animació del carrer i les persianes metàl·liques començaven la seva feina per acompanyar el vespre.
Ara però es un lloc que fa pena, ple de gent que no te entrada a la Caixa, fent cues mal girbades sobre la acera mirant de colar-se per treure diners en un dels tres caixers automàtics que s’han de repartir els clients faci sol, fred , pluja o tramuntana,
Que s’aguanti la gent, deurien pensar els arquitectes de l’edifici, ja es prou que en un moment o altre arribin a la guixeta. Tot s’ha de mirar d’entendre, em dic jo , es que ja es veu que deuria ser una inversió excessiva pel primer banc del país, que ja te l’immens pressupost per convèncer-nos que tractem amb una empresa la prioritat de la qual ja es veu que es fer-nos la vida mes còmoda donat que es precisament amb els nostres diners amb els que treballen, diners que curiosament son els únics que els fan a ells milionaris. O a lo millor va ser i es una forma d’estalviar per poder tornar a l’Estat, o sigui a la ciutadania, els 60.000 milions d’euros segons Podemos o els 42.017 segons el Banc d’Espanya, que va rebre la banca del país en concepte d’ajudes per fer front a la primera crisis, del segle. Potser si.
I seguia pensant: perquè ben mirat no es pas tant una entradeta i uns bancs, a redós del fred o de la calor o de la pluja o de la gent que també te dret a caminar per les aceres o dels grans que necessiten seure o fins i tot els que tenen pressa?
Però per altre banda tampoc puc evitar pensar que a o millor tot això i el que comporta d’ incomoditat i de sentir-se tractat com si ens regalessin els diners que son nostres, per força ha de provocar desconeguts entusiasmes poderosos en les persones que fan aquet rebombori de cues perquè no es pas obligació ser client d’un banc o un altre i seria ben normal que protestessin amb els que ja han començat a defensar-e contra el maltractament dels bancs amb la gent gran i es canviessin d’entitat encara que nomes fos per provar i castigar i pagar menys que a lo millor es possible perquè de tot hi ha a la vinya del senyor o a les aceres del nostre poble.
Potser, segueixo pensant, m’equivoco i no es cert que l’ànsia de fer mes diners justifica un servei tan mediocre, inútil i injust per part d’una fortuna tant extraordinària. I lo que es cert es que aquestes petites multituds dels matins amb el seu tràfec, passant fred o calor a les aceres, son serveis especials perquè el dia a dia sens ompli de vida i alegria.
