Després de les dues versions d’Alicia en el País de las Maravillas, Maléfica, Cenicienta i El libro de la selva, li ha arribat el torn a La bella y la bestia, un dels millors clàssics de Disney.
Remakes, reboots, versions, adaptacions… Tenen sentit? Per suposat, sempre que ampliïn el mite, aportin alguna cosa nova o millorin el producte original. Millora aquesta adaptació en imatge real el clàssic animat de Disney? La resposta és un no rotund. Amb això no vull dir que aquesta versió de La bella y la bestia sigui una mala pel·lícula, no ho pot ser si és una còpia d’una obra mestra, ara bé, és completament innecessària i perd ec comparació en tots i cadascun dels camps possibles respecte a la versió animada de 1991. Les masses de gent que han anat al cinema aquest cap de setmana, servidor inclòs, ho ha fet per nostàlgia. Siguin adolescents o pares que han portat als seus fills a veure aquella pel·lícula que els va emocionar ja farà 26 anys. I la veritat és que la pel·lícula original funciona com el primer dia fins el punt que si m’he emocionat en alguna escena, que ja us avanço que poques, ha estat perquè he recordat la versió animada.
El realitzador és Bill Condon (director de Dreamgirls i de les últimes pel·lícules de la saga Crepúsculo). Aquest currículum acaba explicant molt bé el resultat final i que la pel·lícula hagi estat incapaç de crear-se una identitat pròpia. Molt lluny queda Condon del nivell de Jon Favreau amb el que va aconseguir amb Mowgli i companyia.
La pel·lícula de dibuixos de La bella y la bestia va ser abans i un després dins la divisió animada de Disney, ja que amb aquesta pel·lícula va començar un període d’esplendor que seria continuat per El rey león i Aladdin entre moltes d’altres que vindrien després. Quan tardarà Disney a perpetrar el mateix delicte amb altres intocables com aquests clàssics?
Sobre l’argument, suposo que és prou conegut per tothom que hagi vist la pel·lícula animada. Bella, cansada de les insinuacions de Gastón, un pesat pretendent, i preocupada per la desaparició del seu pare, que va marxar cap a una fira per exposar els seus invents, però no va tornar, surt a buscar-lo. El trobarà tancant entre reixes en el castell de la Bèstia. Ella s’ofereix quedar-s’hi a canvi que la Bèstia alliberi el seu pare.
Un dels principals problemes de la pel·lícula està en el gran error de càsting que és Emma Watson, escollida pels rèdits de la saga Harry Potter, però que no encaixa en res en aquest paper. I no és pas una mala actriu, sinó que no funciona per a tots els papers. I per fer de Bella, em sap greu, però no funciona. No desprèn el que tocaria. De la Bèstia, poc a dir ja que ha estat recreada digitalment i, malgrat que el disseny és molt bo, es nota que és digital, sobretot en la mirada, i així, la pel·lícula es va refredant com el palau del príncep. De la resta d’actors, a destacar Luke Evans (Gastón) i Kevin Kline (Maurice) que sí estan superbs. No es pot dir el mateix del sempre insuportable Josh Gad (el grassonet ajudant de Gastón). Ewan McGregor, Emma Thompson i Ian McKellen només posen la veu als diferents objectes animats del palau, i com les cançons estan doblades no els sentirem cantar. Només els veurem en els petits fragments que són humans.
Un altre dels grans problemes de la pel·lícula és que si alguna cosa és intocable són les cançons. I si ens hem d’emocionar és amb la música. Doncs en aquest país, suposadament avançat, s’han doblat totes i cadascunes de les cançons de de la pel·lícula. Unes cançons destruïdes per un miserable doblatge que tracta el públic d’imbècil. Cal recordar als responsables que la gent sap llegir i que tothom està acostumat a escoltar música en anglès. Així que l’excel·lent banda sonora d’Alan Menken i Howard Ashman només es podrà gaudir en la versió original. I ja costarà trobar algun cinema que la faci.
Però, malgrat tot això, la pel·lícula funciona com a còpia, tot i que s’han afegit algunes cançons que allarguen innecessàriament la pel·lícula i fan que el seu ritme no sigui tant fresc i fluït com a l’animada. Aquesta és una còpia quasi plànol a plànol de l’original, i com a tal funciona. Però el cert és que tot resulta molt fred, només se’m va posar la pell de gallina en l’escena del ball, però al meu cap estava veient l’escena animada cantada per Angela Lansbury.
Remakes, reboots, versions, adaptacions… Tenen sentit? Per suposat, sempre que ampliïn el mite, aportin alguna cosa nova o millorin el producte original. Millora aquesta adaptació en imatge real el clàssic animat de Disney? La resposta és un no rotund. Amb això no vull dir que aquesta versió de La bella y la bestia sigui una mala pel·lícula, no ho pot ser si és una còpia d’una obra mestra, ara bé, és completament innecessària i perd ec comparació en tots i cadascun dels camps possibles respecte a la versió animada de 1991. Les masses de gent que han anat al cinema aquest cap de setmana, servidor inclòs, ho ha fet per nostàlgia. Siguin adolescents o pares que han portat als seus fills a veure aquella pel·lícula que els va emocionar ja farà 26 anys. I la veritat és que la pel·lícula original funciona com el primer dia fins el punt que si m’he emocionat en alguna escena, que ja us avanço que poques, ha estat perquè he recordat la versió animada.
El realitzador és Bill Condon (director de Dreamgirls i de les últimes pel·lícules de la saga Crepúsculo). Aquest currículum acaba explicant molt bé el resultat final i que la pel·lícula hagi estat incapaç de crear-se una identitat pròpia. Molt lluny queda Condon del nivell de Jon Favreau amb el que va aconseguir amb Mowgli i companyia.
La pel·lícula de dibuixos de La bella y la bestia va ser abans i un després dins la divisió animada de Disney, ja que amb aquesta pel·lícula va començar un període d’esplendor que seria continuat per El rey león i Aladdin entre moltes d’altres que vindrien després. Quan tardarà Disney a perpetrar el mateix delicte amb altres intocables com aquests clàssics?
Sobre l’argument, suposo que és prou conegut per tothom que hagi vist la pel·lícula animada. Bella, cansada de les insinuacions de Gastón, un pesat pretendent, i preocupada per la desaparició del seu pare, que va marxar cap a una fira per exposar els seus invents, però no va tornar, surt a buscar-lo. El trobarà tancant entre reixes en el castell de la Bèstia. Ella s’ofereix quedar-s’hi a canvi que la Bèstia alliberi el seu pare.
Un dels principals problemes de la pel·lícula està en el gran error de càsting que és Emma Watson, escollida pels rèdits de la saga Harry Potter, però que no encaixa en res en aquest paper. I no és pas una mala actriu, sinó que no funciona per a tots els papers. I per fer de Bella, em sap greu, però no funciona. No desprèn el que tocaria. De la Bèstia, poc a dir ja que ha estat recreada digitalment i, malgrat que el disseny és molt bo, es nota que és digital, sobretot en la mirada, i així, la pel·lícula es va refredant com el palau del príncep. De la resta d’actors, a destacar Luke Evans (Gastón) i Kevin Kline (Maurice) que sí estan superbs. No es pot dir el mateix del sempre insuportable Josh Gad (el grassonet ajudant de Gastón). Ewan McGregor, Emma Thompson i Ian McKellen només posen la veu als diferents objectes animats del palau, i com les cançons estan doblades no els sentirem cantar. Només els veurem en els petits fragments que són humans.
Un altre dels grans problemes de la pel·lícula és que si alguna cosa és intocable són les cançons. I si ens hem d’emocionar és amb la música. Doncs en aquest país, suposadament avançat, s’han doblat totes i cadascunes de les cançons de de la pel·lícula. Unes cançons destruïdes per un miserable doblatge que tracta el públic d’imbècil. Cal recordar als responsables que la gent sap llegir i que tothom està acostumat a escoltar música en anglès. Així que l’excel·lent banda sonora d’Alan Menken i Howard Ashman només es podrà gaudir en la versió original. I ja costarà trobar algun cinema que la faci.
Però, malgrat tot això, la pel·lícula funciona com a còpia, tot i que s’han afegit algunes cançons que allarguen innecessàriament la pel·lícula i fan que el seu ritme no sigui tant fresc i fluït com a l’animada. Aquesta és una còpia quasi plànol a plànol de l’original, i com a tal funciona. Però el cert és que tot resulta molt fred, només se’m va posar la pell de gallina en l’escena del ball, però al meu cap estava veient l’escena animada cantada per Angela Lansbury.
- Publicitat -
