La carpeta és blava, és un dels llibres que ha escrit l’Adrià Pujol Cruells. És una espècie de retrat del caràcter empordanès, basat en la idea que els empordanesos ens en fotem una mica de tot plegat, començant per nosaltres mateixos. El collonar, diu l’Adrià.
És un llibre ben escrit, no massa extens i que transmet una gran solidesa de l’autor, una abasta riquesa en el llenguatge i (vam coincidir amb en Toni Sellas) saga familiar dedicada a les lletres. Es nota d’on ve l’Adrià. A mi m’agrada perquè és una bona manera d’explicar a qui desconeix el “caràcter empordanès”, com som la gent del nord es del país… si és que realment tenim alguna singularitat que ens fa “especials” (cosa que està per veure).
Tant és així, que personalment he regalat 13 exemplars d’aquest llibre. És un regal “comodí”. És gairebé la meva versió particular d’aquella corbata, aquell pijama o aquells mitjons que hom o don regala per festes de guardar (per bé que espero que la reacció del regalat no sigui la mateixa que tinc jo davant d’una corbata). Perquè sí. Perquè em ve de gust compartir un llibre (ara objecte de regal) d’algú a qui admiro per la seva feina i que crec que em representa en la manera de ser o de pensar.
Malament no deu estar quan el penúltim exemplar regalat va anar a mans d’un important senyor del món de la cultura del país que sent un gran bibliòfil i lector, va escollir algunes frases d’aquest llibre modest en la seva edició, per ser llegides al funeral d’un altre important senyor del món de les arts escèniques. De fet, les uniques cites literàries del sepeli les va escriure l’Adrià Pujol. Ell no hi era, de fet no ho sabia, però els únics somriures de tota la cerimònia els va despertar ell a través d’un llibre que no busca fer riure, sinó riure’s de tot i de tothom.
Talment com se suposa que som aquí.
