El polèmic Lars von Trier torna amb la seva darrera pel·lícula, en la qual manifesta les seves obsessions personals com l’egocentrisme i la misogínia, en un relat en què parla sobre ell mateix i que protagonitza Matt Dillon.
La pel·lícula gira al voltant d’un assassí en sèrie que narra de manera aleatòria cinc dels assassinats que ha perpetrat.
La pel·lícula gira al voltant d’un assassí en sèrie que narra de manera aleatòria cinc dels assassinats que ha perpetrat.
La casa de Jack és una provocació en tota regla pel seu sadisme i cruesa in crescendo que es recrea amb les dones i els infants. La casa de Jack pot ser vista de diferents maneres. Primera, la del rebuig visceral contra el director, que va ser la majoritària a Cannes; la segona, la de la genialitat, vista així per un sector a Sitges, per la mateixa provocació, les referències culturals i per autorevindicar-se com artista; i la tercera, que és a la meva, la de l’ignorància i indiferència envers el director i l’obra. Trier només busca crear un producte provocatiu, amb un paper d’embolicar que crida l’atenció, però que quan l’obres, és buit.
En aquesta pel·lícula sembla plasmar-hi una ideologia, que només podem qualificar com a menyspreable. La manera en què Trier retrata les dones, totes elles són molt estúpides, és tant una provocació com una imbecil·litat del realitzador danès.
El que pot crear més rebuig no és el que mostra sinó el sadisme malaltís amb què ho porta a la pantalla, que buscar ser provocació, al meu parer gratuïta. Ja em podeu explicar els paral·lelismes que vulgueu amb La Divina Comèdia de Dante i les referències a les seves obres anteriors, això no treu que La casa de Jack sigui allargada, repetitiva i extenuant.
Si tinc en compte que la pel·lícula em va deixar fred, el pitjor per mi és el deliri “cultureta” de la part final.
- Publicitat -
