Micropoble: poble petit amb pocs habitants, normalment situat a les zones més interiors del territori, amb pocs recursos, molta extensió i resignats a disposar de menys serveis bàsics que qualsevol veí de ciutat.
La meva feina m’ha portat a conèixer la realitat, desconeguda pels que no hi vivim, de molts municipis de menys de 500 habitants a l’Empordà i el Pla de l’Estany. Som un país de pobles petits, Lluis Llach ho exemplificava perfectament quan deia en el seu País petit “que des de dalt d’un campanar sempre es pot veure el campanar veí” i és que estic segur que quan escrivia la cançó, pensava en el seu Verges natal, Ultramort, Parlavà, etc. En aquests pobles els alcaldes o alcaldesses es converteixen en autèntics actors multitasca i cercadors de finançament pels seus projectes. Sé per experiència, que els alcaldes/esses dels micropobles sempre acaben fent d’agutzils, educadors, administratius, juristes, comercials i totes les tasques que es realitzen des dels ajuntaments. A més, per manca de recursos, en la majoria dels casos les alcaldies no poden tenir dedicació exclusiva i fan d’alcaldes majoritàriament de forma altruista. No em direu que això no és passió?
Aquest article no és només un reconeixement a les alcaldies i equips de govern que es dediquen en cos i ànima a millorar els seus pobles, sinó també és una crida per reclamar més facilitats i més pes decisori per aquests municipis, que malgrat representar només l’1,2% dels habitants de Catalunya ocupen el 30% del territori català. Els micropobles no són només els microtresors que descobríem els diumenges, són persones i territori.
Ara que amb la COVID els “urbanites” hem descobert que segurament es viu millor a aquests municipis que a les atapeïdes ciutats, és un bon moment per ajudar aquests alcaldes a finançar els projectes que porten tants anys cercant. Són coses tan senzilles com la fibra òptica o el transport públic. Però amb això no n’hi ha prou, cal plantejar accions més estructurals i que els micropobles puguin tenir les mateixes possibilitats de desenvolupament que qualsevol altre municipi. Per això és necessari plantejar discriminacions fiscals positives, a fi que establir negocis en zones rurals tingui avantatges fiscals i aplicar lleis urbanístiques diferents de les zones urbanes, ja que la naturalesa d’uns i altres espais són tan diferents.
La meva proposta és que siguin ells els que liderin la necessària transició ecològica del país. Si entre tots hi posem el finançament, ells segur que no ens fallen, ja que són els que realment més s’estimen el territori. Som-hi!
