Després de veure com Filomena va omplir de neu i d’incertesa a part del territori espanyol i com Tarragona i Lleida s’han sotmès sota el seu mant blanc, aquí, a l’Empordà, només ens queda esperar. Diuen que ve cap aquí i ens visitarà d’una manera més formal. Vindrà i s’anirà, però a l’Alt Empordà ja tenen neu i algunes carreteres han estat tallades pel fred i les seves conseqüències… Hem d’esperar amb les temperatures més gèlides que se’n recorden. I com esperem?
Limitats per un confinament municipal que no ens deixa gaudir més enllà dels límits del nostre poble o ciutat, esperem de casa nostra el que casa nostra ens ofereix. En el meu cas, aquest cap de setmana he tornat a pujar a Sant Elm, he tornat a llegir a la roca que Ferran Agulló va nomenar des d’aquest racó de Sant Feliu de Guíxols a part del territori que més estimo Costa Brava, i he tornat a veure el perquè aquesta costa és la més brava.
Després, baixant el camí per darrera de l’Eden Roc, he vist com les onades d’un mar embravit xocaven furioses contra les roques i la sal feia que una blancor lluent dibuixés unes figures etèries sota un cel encapotat que tenyia de grisos i blaus una postal emmarcada en un matí espectacular.
La Costa Brava més brava m’ha omplert d’oxigen per seguir esperant la recuperació d’una vida que es fa esperar però també m’ha fet gaudir de la meva vida, i m’ha demostrat que la seva bravura es contagia, i ens fa més braus i més capaços de tot al privilegiats que respirem les seves ganes de tot. Aprofiteu-nos d’aquest privilegi!!!
