Acabo de llegir que aquesta setmana fa 15 anys de l’inici del segon debat Costa Brava sota el títol genèric de “un futur sostenible”.
Un debat que va durar tot l’any 2004 i que es va distribuir en diferents jornades i ponències celebrades a Roses, Palafrugell, Blanes i Sant Feliu de Guíxols, on es va reflexionar sobre territori, paisatge, mobilitat, infraestructures i model turístic i en el que vaig tenir la sort de participar de manera activa en totes les sessions i també com a ponent a la sessió plenària de Sant Feliu de Guíxols fent tàndem amb Josep Oliver, el catedràtic d’Economia de la Universitat Autònoma de Barcelona.
El títol de la meva intervenció va ser “ La recerca de l’equilibri en l’oferta turística de la Costa Brava” i la sinopsi publicada al programa deia:
“El turisme ha esdevingut en el transcurs de la segona part del segle XX un fenomen de masses que mobilitza cada anys centenars de milions de persones que viatgen amb la pretensió de descobrir i gaudir d’un espai diferent del seu quotidià.
Aquest fenomen social i econòmic ha fet que indrets com la Costa Brava, d’una singular bellesa, de clima benigne i fàcilment accessible des d’algunes de les zones més poblades i riques del continent europeu, i per tan dels principals països emissors, hagi tingut un creixement urbanístic molt superior a la mitja, i hagi exhaurit en molts indrets la seva capacitat de creixement.
Aquí es planteja un model fonamentat en l’equilibri dels diferents segments de l’oferta turística, que permeti no haver de renunciar a aquesta important font econòmica, però sense seguir malmeten els recursos naturals i la sostenibilitat d’aquest territori”
Si no fos que el 2004 encara jugava a futbol cada dissabte i que no tenia nets, diria que el temps no passa, que es va aturar tan bon punt es va acabar el debat.
Però vist ara m’atreveixo a dir que en aquets 3 lustres, no hem après res, no hem fet una sola acció per equilibrar una oferta totalment decantada cap els models antagònics a la qualitat, ni hem dedicat esforços a la preservació dels recursos naturals, ni ens plantegem la sostenibilitat de manera col·lectiva.
Algú haurà de posar remei a tanta negligència i explicar que en el futur no és podrà atribuir l’èxit de la destinació només al nombre de turistes arribats cada temporada, tal com han fet els responsables del turisme del país tots aquests anys.
