El dret de família ha sofert en els darrers anys una autèntica revolució. En cas de separació dels pares, des de 2011 i ‘sin prisas pero sin pausas’, l’establiment legal de la custòdia compartida com a sistema de guarda preferent ha capgirat el debat, les negociacions, les motivacions, les preocupacions o les pretensions que es donen al voltant d’un divorci que impliqui a fills menors d’edat.
Són moltes les aproximacions o comentaris que es poden fer sobre la custòdia compartida. Des de la meva experiència professional, és fàcil observar com l’opinió individual que es té de la custòdia compartida ve molt condicionada per l’experiència personal que cadascú ha experimentat o pel model de família que adopta. D’aquí que la custòdia compartida compti amb partidaris i detractors. Així i tot, des d’un punt de vista teòric és difícil posicionar-se en contra d’un sistema que pretén que la separació dels pares no impliqui pels fills un sentiment de pèrdua d’un pare o mare. Quan s’atribueix la guarda dels fills a un progenitor, sovint es provoca que l’altre quedi desplaçat, sense capacitat de prendre decisions en relació al dia a dia dels seus fills i el pitjor, l’afebliment del vincle emocional. Desdibuixar el paper d’un pare o mare, difícilment serà acceptat si no existeix un motiu de pes. Per altra banda, la incorporació de la dona al món del treball i l’evidència que és responsabilitat per igual de pare i mare l’educació o criança dels fills, contribueixen a repartir equilibradament els temps d’estada dels fills amb cadascun dels seus pares. Assumir en exclusiva la criança dels fills també implica assumir una retallada de perspectives laborals i personals que empobreix en tots els sentits al progenitor custodi. Per tal de superar aquest empobriment i minimitzar el dany que es pot produir als fills, els acords i el diàleg són peces fonamentals. I és precisament en aquest marc, en procediments de comú acord, on es produeixen la majoria de custòdies compartides.
Amb els anys, l’atribució de la custòdia dels fills a un únic progenitor ha passat de ser la norma, a ser el senyal que alguna cosa falla, sigui manca d’interès o capacitat parental d’un progenitor o bé la confirmació d’un clima hostil en la separació.
El corrent doctrinal i jurisprudencial a favor de la custòdia compartida és clar i palpable, però està un graó per sota del principi més bàsic en dret de família: l’interès superior del menor. Totes les decisions que es prenguin en relació a un menor han de respondre al seu exclusiu interès i han de ser les millors atenent a les seves circumstàncies particulars. No poden establir-se per avançat ni de forma teòrica les decisions que han d’afectar-lo, cal necessàriament conèixer el seu entorn. D’aquí que per més que escrigui sobre la custòdia compartida continuarà essent un factor decisiu l’experiència personal de cadascú o els components de la crisi familiar. El que no impedeix constatar que l’avanç de la custòdia compartida els darrers 10 anys ha estat notable.
