Uns que si Espanya es trenca, altres que els partits son uns venuts, els de més enllà que és un èxit rotund. El problema? Que, com sempre mirem a curt termini.
L’amnistia, més enllà del valor que li volguem donar, és un pedaç sigui pel costat que sigui. Uns perquè saben que és un mal que han d’acceptar si volen governar, i els altres és un mal que han hagut d’acceptar per poder resoldre una judicialització, i una aritmètica electoral irrepetible.
Això és el que sabem, això és el que podem discutir si és bo o dolent. El més enllà per mi és realment el preocupant i el problema de tot plegat. Quin és el futur? Quina és la prerspectiva de futur? Quin és el full de ruta, si volem seguir amb símils ja usats en el procés?
El problema principal dels partits, és que, menjats per els curterminisme, no s’atreveixen a fer plans a llarg termini. No sabem si guanyem o perdem batalles que ens ajuden aconseguir la victòria final. I la desorientació, en un context de crisi econòmica i social, és la rendició del projecte de país. Així si que ho perdem tot.
Hem passat de voler-ho tot a no saber el què volem. I aquesta és la veritable derrota.
