La dimensió virtual

He passat per unes quantes fases dins l’any tan lamentable que estem vivint a causa de la pandèmia. He passat de la situació de por i pànic, a moments de més coratge. També he tingut a voltes sensació de derrota, o potser de tantsenfotisme, especialment veient els disbarats que fan uns i altres. En resum, la crisi pandèmica ha fet que de vegades tingués més energia que mai, i de vegades més apatia que mai. Suposo que és normal. Enmig d’una situació socialment trastocada he mirat de buscar alguns aprenentatges que em facin pensar que no tot està perdut. Exemples, sobretot negatius, de com fer malament les coses les tenim dia sí dia també. Per terra mar i twitter.I també porto temps, setmanes, reflexionant, escrivint, sobre com ens pot ajudar la dimensió virtual a les nostres noves vides. En la cultura, en el treball i en el teletreball, en la música, en l’aprenentatge, en l’oci, en l’art, en les relacions afectives, en el dos i dos són quatre. D’entrada hi sentia rebuig, perquè la dimensió física és la real i la virtual corre el perill de ser una mala fotocòpia. Però experiments online, cada cop més reeixits, em fan veure un camp enorme que possibiliten noves experimentacions. I he de confessar que m’atrau la idea de pensar futurs.En essència, busquem sensacions, experiències i relats. I la nova virtualitat ens acostarà les històries, els ambients, les situacions, i serà capaços de recrear la vora d’un foc digital, que ens donarà pràcticament la mateixa sensació d’escalfor que la llar del menjador. És una forma de veure, lògicament, el got mig ple, amb ganes que s’ompli del tot d’optimisme, en un any de pena