Park Chan-wook, el director sud-coreà responsable d’Old Boy, torna amb una absoluta obra mestra que també és la seva millor pel·lícula.
Basada en la novel·la Falsa identidad de la gal·lesa Sarah Waters, trasllada l’acció de la Londres victoriana a la Corea de Sud dels anys 30, ocupada pels japonesos. La trama gira al voltant de tres personatges principals. Tot comença amb un estafador planeja casar-se amb una rica hereva per robar-li la seva fortuna. Per aconseguir-ho, s’alia amb una jove carterista que s’infiltrarà a la casa com a la seva minyona. Park Chan-wook estructura la història en tres actes en els quals l’acció avança i al mateix temps veiem els mateixos fets anteriors ampliats i des de punts de vista diferent, de tal manera que al final completem el magnífic puzle d’aquesta història amb punts de violència i sexe molt elevats.
No només la trama, els personatges i context en què es mou són brillants, també ho és la posada en escena, la fotografia, el vestuari, etcètera. En definitiva, una direcció que és del millor que veurem aquest any. Aquesta probablement hauria d’haver estat la guanyadora de Sitges, però de gènere fantàstic té poc, així que malgrat ser millor pel·lícula que Swiss army man, sense cap dubte tampoc és una pel·lícula per guanyar el festival de Sitges. En paraules d’un altre membre del jurat, Brian Yuzna, aquesta és més una pel·lícula per guanyar un Oscar que un premi de Sitges. Això és molt cert.
La trama s’enreda amb l’avenç de la pel·lícula, les aparences no són el que sembla. Lluny de ser una pel·lícula d’època és cinema d’intriga i robatoris de primera. La doncella també ofereix unes escenes d’alt voltatge sexual lèsbic com poques vegades s’han vist en pel·lícules comercials en què no hi falta sentit de l’humor.
La doncella és impressionant, moderna en el seu classicisme, eròtica, valenta, sorprenent i deliciosa. És perfecte, poc més a dir. Senzillament una obra mestra.
Basada en la novel·la Falsa identidad de la gal·lesa Sarah Waters, trasllada l’acció de la Londres victoriana a la Corea de Sud dels anys 30, ocupada pels japonesos. La trama gira al voltant de tres personatges principals. Tot comença amb un estafador planeja casar-se amb una rica hereva per robar-li la seva fortuna. Per aconseguir-ho, s’alia amb una jove carterista que s’infiltrarà a la casa com a la seva minyona. Park Chan-wook estructura la història en tres actes en els quals l’acció avança i al mateix temps veiem els mateixos fets anteriors ampliats i des de punts de vista diferent, de tal manera que al final completem el magnífic puzle d’aquesta història amb punts de violència i sexe molt elevats.
No només la trama, els personatges i context en què es mou són brillants, també ho és la posada en escena, la fotografia, el vestuari, etcètera. En definitiva, una direcció que és del millor que veurem aquest any. Aquesta probablement hauria d’haver estat la guanyadora de Sitges, però de gènere fantàstic té poc, així que malgrat ser millor pel·lícula que Swiss army man, sense cap dubte tampoc és una pel·lícula per guanyar el festival de Sitges. En paraules d’un altre membre del jurat, Brian Yuzna, aquesta és més una pel·lícula per guanyar un Oscar que un premi de Sitges. Això és molt cert.
La trama s’enreda amb l’avenç de la pel·lícula, les aparences no són el que sembla. Lluny de ser una pel·lícula d’època és cinema d’intriga i robatoris de primera. La doncella també ofereix unes escenes d’alt voltatge sexual lèsbic com poques vegades s’han vist en pel·lícules comercials en què no hi falta sentit de l’humor.
La doncella és impressionant, moderna en el seu classicisme, eròtica, valenta, sorprenent i deliciosa. És perfecte, poc més a dir. Senzillament una obra mestra.
- Publicitat -
