A l’especial Sopem a la Presó, Ràdio Capital va tenir l’ocasió de parlar amb Montse Bassa, la germana de la Dolors Bassa, una de les persones més properes a ella.
Com estàs, què sents quan veus tota la gent aquí en suport a la teva germana?
Ja portem molt de temps amb aquesta presó i reconec que avui és el dia que estic més nerviosa de tots els dies que he parlat perquè sé que ella està escoltant darrere d’aquesta paret. I a mi particularment, em toca molt. La veig amb certa regularitat però darrere d’un vidre i 30 minuts. No sóc una advocada ni una institució que pugui entrar. Llavors em fa cosa saber que estic parlant, que ella m’està escoltant i no em pot estar contestant ara.
Com està ella?
Quan ho parlem, ella sempre em diu que quan algú em pregunti a mi que com està ella, que li retorni la pregunta: que li digui que com estaria ell o ella, si estigués tancat en una cel·la de deu metres qudrats amb dues cadires i un wc. I així hores i hores. Es tanquen a la cel·la a les 20:30h i no tornen a obrir-les fins al matí, baixen a esmorzar i en aquest moment ja ha de decidir si es quedarà fora el pati i per tant es quedarà tot el dia fora o si li permeten ser a la cel·la podent llegir o fent tasca individual. No hi ha cap llibertat, no pot prendre cap decisió. Llavors són tot rutines, hi ha una manca d’identitat. La resposta és que és clar que sabem que són forts i tenen les conviccions molt clares, però són persones. I una persona que allunyes de la seva familia, amics i que et manca la llibertat i saps que estàs tancada de forma injusta, evidentment has de tenir els teus moments, que no sempre expressen als familiars perquè el primer que vols és que no pateixin els que més estimes.
Quan la Dolors va sortir per primera vegada de la presó, va dir que li costava tornar a somriure pels records “de les coses més simples, el soroll de tancar la porta, el soroll del recompte, el mal viure a dins sense llibertat…”
Aquest fragment a mi em posa la pell de gallina perquè quan la Dolors va estar tancada a Alcalá Meco, vam fer una jornada de convivència, i les internes que volien podien convidar a dos membres de la seva família a conviure una tarda amb elles. I amb el fill gran vam anar-hi, 3h exactament, i vam compartir això que ella diu, i allò em va frepar, veure la situació… tots ens l’imaginem dura, però veure-la… i després marxar i deixar-la allà dins… una persona que viu en aquestes condicions, per més forta que sigui, això t’ha de marcar. De fet parlo amb familiars d’internes i diuen que costa sortir d’aquesta situació.
En què ha canviat la vostra vida i el vostre dia a dia?
Com que ella m’està escoltant ara, jo hauria de dir que fem la nostra vida, pero la realitat no és aquesta, i ella ho sap. Nosaltres vivim per ella.
La Dolors sempre em diu: “no em ploreu mai, reivindiqueu-me”, i jo vull ser forta i si tinc un moment de baixesa, prefereixo no parlar perquè ella ens encomana l’energia i vol que siguem forts, i s’ho mereix.
