Després d’haver-nos introduït el personatge protagonista de la Novel·la Empordanesa —Plutarc Cuplés— i el conflicte principal —la desaparició d’un col·laborador de Ràdio Capità—, l’Adrià Ibáñez s’ha llençat finalment als carrers a recollir paraules dels passejants per a poder continuar la seva història.
La primera, proposada per una turista mexicana a la platja La Fosca de Palamós, ha sigut «BLAU». A continuació podeu llegir (i escoltar) el primer capítol, que hem comentat i discutit a Matí Capital:
I
“Blau”
(Platja La Fosca, Palamós)
Res. Dins del sobre blanc, una altra nota en blanc. El col·laborador, esvaït; desaparegut. Soroll blanc a la ràdio. En Plutarc va decidir acabar allà la transmissió. Aleshores va pensar en una altra possibilitat que donés sentit al malentès de la carta, una de punyetera: devia estar escrita amb un bolígraf de tinta blava, un color que en Plutarc mai havia pogut identificar. Efectivament, el nostre protagonista sofreix acianoblèpsia: no-percepció del color blau. Imagineu el calvari que li ha suposat des de petit! I a més a més havent-se criat a l’Empordà, on, pel que s’ha dit sempre, tot està tenyit d’un blau poderosíssim: el mar, que sembla tot ell d’un blau que respira i creix, que muta i reneix —ara blau indi, ara turquesa, segons manin els corrents—; el cel, inabastable, esmicolat en matrioixques de núvols també blaus, escorredissos, bategants; l’aigua de les fonts, les façanes d’algunes cases… fins i tot el logotip de la ràdio! (o era morat?).
Ai, però en Plutarc no podia gaudir de res de tot això. No se n’havia sortit ni amb la Viagra, de la qual un dels efectes secundaris, es diu, és veure el món tenyit de blau (té a veure amb una proteïna del penis que té alguna similitud amb una proteïna de la retina, s’ha dit*). En qualsevol cas, a en Plutarc li agradaven així, les coses, no-blaves, que era una altra forma d’haver-se convençut a ell mateix que l’Empordà que l’envoltava era seu i tan sols seu. Que ningú altre el veia com el veia ell, endinsat en una mena de pel·lícula, a cavall entre el blanc i negre i el tecnicolor, que discriminava els blaus. El desavantatge, això sí, era que no podia llegir els textos escrits en blau. Així que la raó per la qual el seu nou col·laborador havia desaparegut (o no-aparegut) ara mateix li era vedada a ell i la seva acianoblèpsia. Va córrer a demanar ajuda. Amb compte, això sí, vigilant de no xocar ni enredar-se amb res d’aquell enrenou de micròfons, cables, tovalloles. No fos cas que es fes cap blau.
*Bluets (Maggie Nelson, 2009; trad. de Míriam Cano)
