Cinquena entrega de la secció de Ràdio Capital “La gran novel·la del Baix Empordà”, on l’Adrià s’ha hagut d’afrontar al repte de continuar escrivint la història del Plutarc Cuplés a partir de l’element «CATAMARÀ», proposat per una turista argentina afincada a Pals. Llegim i escoltem com continua:
III
“Catamarà”
(Platja de Pals)
Gabriel García Márquez va somiar una vegada que assistia al seu propi enterrament, a peu, caminant entre un grup d’amics, amb ànim festiu. Se sentien tots contents; en especial ell, per l’oportunitat que li brindava la mort de reunir-se amb els seus amics de Llatinoamèrica. Al final de la cerimònia tots marxaven, menys ell, que s’havia de quedar. «Ets l’únic que no se’n pot anar», li exigia algú. Aleshores l’escriptor va comprendre que morir és no tornar a estar mai més amb els amics.
Potser per això, en Plutarc Cuplés s’esperava trobar-se a l’Altre Costat ni que fos un amic de la Primària. Seria divertit veure la Joana, la noia que menjava ceres a classe, o el Tomàs, a qui van expulsar per un excés d’inserció de xinxetes als seients dels professors. Però la mort era una altra cosa: l’Empordà tot desert, sense ni una sola ànima, i ell tot sol caminant sense aturar-se d’una banda a una altra, com si demanés caritat.
Fins que va arribar al port de Fornells. Allà l’esperaven una dotzena d’embarcacions disposades en filera, de la més petita, una trista xalana de fusta, fins a la més grossa de totes, un catamarà de luxe. Entremig, llaüts d’encesa, llanxes, sardinals i barques de bou.
L’encarregada del port era una parca, tota fosca, amb barret de pescador. Li va explicar que, segons els mèrits que havia acumulat en vida, el difunt s’embarcava cap al cel amb un tipus o un altre de barca. I que per haver sigut una mica ineficient, a en Plutarc li corresponia la xalana.
Va protestar. A què es devia aquella decisió?
—Els difunts sou avaluats per un jurat expert format per les principals deïtats de la religió que processàveu, així com una selecció de testimonis que al·leguen a favor o en contra de la salvació de la vostra ànima. En el teu cas, Plutarc, ni vius ni morts et tenien gaire estima. —va explicar-li la parca, inalterable.
—Vius, morts, tots uns fatxendes. En vida no he cregut ni en cap religió, ni en cap relació humana, i per tant em toca a mi mateix escollir com m’enlairaré.
D’una revolada va fúmer un cop de peu a la parca, que va caure a l’aigua com un pes mort, i va arrencar a córrer fins a l’extrem oposat del port.
En Plutarc Cuplés sempre havia volgut conduir un catamarà. Si no ho havia aconseguit en vida, no desaprofitaria l’oportunitat de fer-ho ara que estava mort.
Corregint García Márquez: Morir és no tornar a trepitjar mai més terra ferma.
https://www.youtube.com/watch?v=bPaosxzk6T4?si=TGLfpxC5neB_8nYe
