Plutarc Cuplés és mort i avança a bord del seu catamarà robat a través del purgatori. L’Adrià ha continuat la seva història a partir de la paraulat «PIXAPÍ», proposada per un dels oïents de Ràdio Capital. Ens la presenta a Matí Capital, en col·laboració de Blai Corpas, Marc Clapés i el convidat Oriol Ramis.
IV
“Pixapí / Xava”
(Palafrugell)
Si les monges de la catequesi no li havien fet la guitza, el que envoltava a en Plutarc devia ser el “Purgatori”: un mar estès a banda i banda, per on el catamarà avançava a una velocitat vertiginosa. Que l’oceà no tingués final li feia la sensació d’estar avançant molt lentament. «Amunt», «avall», «fugaç» o «etern», allà eren termes sense validesa, monedes fora de circulació. La guàrdia marina espectral feia hores —dies?— que havia deixat de perseguir-lo. En Plutarc Cuplés tornava a estar sol.
Fins que de cop i volta va veure unes llums de neó llampurnejant a l’horitzó. Suspesa a dos pams de les ones surava una illa artificial, des d’on s’escopia música a tot drap de Pica Flavours, Els Bandarres, Foques Grosses, Quinquenni i Piruleta. Va aturar el catamarà prop d’un senyal que indicava: «TAMARIU BEACH CLUB», al costat d’on s’anunciaven pinya coladas i pisco sours a vint euros. El local estava a vessar de gent vestida amb camises hawaianes. Es va sentir immediatament atrapat dins el videoclip de «La Platja», de The Cousins. Així que havia arribat finalment a l’infern.
—Tu, Popeya, aparta d’aquí, locu, ca am fas ombra. —va escridassar-lo un d’aquells éssers, empastifat de crema fins les celles. En Plutarc va aprofitar per preguntar-li on es trobaven realment.
—Tu ca creus, capullu? Estem a la fucking Costa Brava.
Algú altre el va empènyer fins a la sortida. Aquell lloc definitivament no tenia res a veure amb la Costa Brava on havia nascut, on s’havia criat i on, pel que ja era hora d’admetre, havia mort en Plutarc. Va donar una última ullada a aquella illa dantesca abans d’enfilar de nou fins al seu catamarà robat: banys de mojito, immersions aquàtiques, paelles, petards, borratxeres i inflables que podien confondre’s amb brossa; condons, ampolles de whisky i polseres del Costa Oeste, tot plegat enredant-se com bancs de meduses de colors llampants entre les aigües del Més Enllà.
Aleshores ho va entendre. Allò devia ser la Costa Brava tal com la concebien els pixapins. És clar. En això la transformaven cada estiu. Havia travessat molt breument el purgatori destinat als xaves, als catalanets de bé que, volent convertir el seu paratge estival en un paradís per a ells mateixos, el convertien en un infern per a tothom qui vivia a l’Empordà durant la resta de l’any.
En Plutarc va accelerar com no ho havia fet mai abans. La pròxima illa seria la indicada. Tan sols necessitava calma. I un lloc on evacuar.
