Penúltim capítol de la secció de Matí Capital en que Adrià Ibáñez escriu una radionovel·la en viu a partir de les paraules proposades per la gent que viu o estiueja a l’Empordà. Aquesta setmana, la paraula proposada ha sigut «Llotja». Com acabarà la novel·la?
V
“Llotja”
(Sant Feliu de Guíxols)
Al col·legi l’havien obligat a llegir un poema antic que descrivia la vida com rius que desemboquen al mar; que tant s’hi val si un és pobre o és ric, si és més o menys cabalós el seu corrent, que al final l’oceà acaba confonent totes les aigües. Però no era així del tot. Al Més Enllà els difunts també semblaven distingir-se per les embarcacions que els assignaven o per les illes on acabaven passant l’eternitat. Amb tot plegat el Plutarc se sentia trist i decebut. Lluita de classes, a l’altra vida? I això que encara no havia arribat on va arribar finalment, en un punt on l’horitzó feia fallida.
El catamarà, diligentment, va amarrar al que semblava ser una llotja; immensa, d’una sòbria arquitectura soviètica, acorada enmig de les aigües com una plataforma petroliera, d’una afluència extraordinària. No era una llotja de peix, precisament —a les criatures marines se’ls devia haver assignat un altre paradís—, sinó d’ànimes humanes. Els morts entraven en torrentada a la llotja per a ser subhastats a uns déus còsmics, àvids d’alimentar-se d’aquella lluminària nostra que deu anar per dins dels ossos i la carn i ens fa de far. Quan el mort quedava buit de substància, se li assignava una illa on vagar com Robinsons durant el que quedés de mort. La falsa Costa Brava devia ser una d’elles. Tots aquells banyistes havien passat per la llotja; havien sigut buidats de l’ànima com si fossin pinyols de préssec o de mango.
Tot això no és que ho hagués intuït el Plutarc, sinó que ho havia llegit a un plafó d’instruccions a l’entrada de la llotja.
Tan aviat com va començar la subhasta de la seva ànima, en Plutarc va protestar, com ho havia fet amb la parca de Fornells.
—Si em traieu l’ànima, ja no podré tornar a fer mai més ràdio. I és l’únic que m’omple, al que vull dedicar també aquest temps a l’altra banda.
El mercader en cap, un pescador cadavèric que blandava un arpó com si fos el mall d’un jutge, va negar-li la petició, argüint que ja existia l’illa dels radioaficionats i que sempre estaven xerra que xerraràs, davant del micròfon.
—És clar que a la Terra també hi ha molt de locutor que fa ràdio així, com qui fuma o qui camina. Però la ràdio de veritat, la que et fa voler sacrificar estones a la platja i hores de sol, la que et fa somiar despert, fins que un dia t’estavelles amb una bicicleta i la dinyes, es fa amb els ulls ben oberts i amb l’ànima bategant-te entre les dents. I és per això que em nego a ser venut a aquesta llotja com a aliment d’uns déus amb qui ni tan sols hi crec. Amb qui solia creure, tot i que mai els veia mentre parlava, eren els meus oients. A ells m’hi dec, a ells els ofereixo la carn de la meva llengua i el palpís del meu cervell.
Tot seguit va fer una reverència als déus i va tocar el dos de la llotja.
