Amb aquest capítol s’acaba la secció de Matí Capital on hem estat escrivint una història a partir de les paraules proposades pels espectadors de l’Empordà. Després de vuit fragments, a l’Adrià li ha tocat donar un final a la novel·la fent servir la paraula «Suro».
VI
“Suro”
(Ràdio Capital)
Ja ho canta Pau Vallvé, en una cançó que a en Plutarc li agradava punxar a la ràdio els dies de pluja: «Però no hi ha pressa / Que no hi ha res al final». Si almenys existís una paret pintada com la de El show de Truman. A ell li agrada imaginar-s’ho com l’últim programa de l’estiu, els segons que anticipen el moment que apaga els micròfons i dedica el darrer tema de la temporada, secretament, a algú que estima. De petit s’imaginava la mort com l’hora de la matinada que s’aturava l’emissió de la televisió i la pantalla sencera es tenyia de ratlles intermitents de colors. Navega a bord del catamarà invocant aquesta imatge: de cop i volta s’interromprà la programació i serà travessat per un arc iris i un cartell de NO SIGNAL.
Recorda la nota en blanc que el col·laborador li havia deixat a la cadira. El malson havia començat a partir d’allò. L’agafa de la butxaca dels seus pantalons. Potser era, al capdavall, això mateix, simplement: un foli en blanc. La invitació a convertir la seva secció en allò que més desitgés. Aquestes són les propietats de qualsevol pàgina per omplir: la possibilitat de transformar el no-res en el que fos capaç de somiar. «Si aquesta fos la seva secció, m’agradaria…».
Tothom recorda l’inici de El petit príncep. Al protagonista l’enfada que la gent vegi un barret on realment ha dibuixat una boa menjant-se un elefant. A en Plutarc li ve al cap aquesta escena, i dibuixa al paper primer una bicicleta, després un catamarà, un pixapí de perfil, una llotja. Hi traça una ruta entre tots aquests elements, en direcció contrària. Deixa enrere la llotja, aparca el catamarà, i en arribar a la bicicleta recobreix amb el llapis les rodes, el seient, els manillars, d’una gruixuda capa de suro. Al Museu del Suro de Palafrugell havia llegit que no existeix cap material al món que sigui més elàstic, impermeable i resistent que el suro. Si la seva bicicleta hagués sigut de suro, s’hauria estavellat aquella tarda? I encara més important: se la podria endur a passejar dins del mar?
En Plutarc Cuplés esquiva la corba endimoniada de Mas Gispert amb la seva bicicleta de suro i s’afanya a arribar a la ràdio. Avui se celebra l’últim programa de la temporada d’estiu. Encara pensa en aquell col·laborador que mai va arribar a presentar-se, en la nota en blanc que li va semblar estar-lo prevenint d’algun perill que al final no va arribar. La guarda de recordatori sota el micròfon. La lluita del locutor de ràdio és sempre contra el silenci —els «blancs», que l’anomenen—, així com l’escriptor es baralla cada dia contra la pàgina en blanc. Tots dos coneixen i han assumit qui guanya, al final, però això no els impedeix continuar endavant. L’estiu havia sigut per a en Plutarc una mica com aquell foli en blanc, però ara que estava a punt d’interrompre l’emissió podia visualitzar-lo ple de dalt a baix: de gargots, de paraules, d’anècdotes per explicar. El que venia a continuació ja s’ho coneixia, perquè aquest no era ni el primer ni l’últim estiu que en Plutarc havia viscut o viuria a l’Empordà, comandant la ràdio. Primer dedicaria una cançó que li agradés, després apagaria el micròfon i els llums.
Havia arribat l’hora de passar pàgina.
