La invasió d’Ucraïna, una agressió en tota regla, ens porta a moltes reflexions. Moltes d’elles no les tocaré en aquesta col·laboració amb Ràdio Capital perquè la meva inexpertesa en conflictes internacionals no m’ho permet. Tot i que crec intuir les intencions de Putin, i el seu objectiu final, no sóc capaç de respondre preguntes bàsiques amb la certesa que caldria, i portaria els oients a engany.
Sí m’agradaria aturar-me en un aspecte una mica més proper al meu camp professional: la informació. Però sobretot, el seu mal ús, èticament sempre reprovable. O sigui, l’ús intencionat de la censura, la desinformació, la manipulació del relat o la seva total absència.
Totes, absolutament totes les guerres, les del present, i del futur, fins i tot les del passat, van acompanyades, a vegades al principi, o vegades al final, amb la construcció d’un relat que li dóna sentit. Un relat que en diríem justificador. Un relat que després es demostrarà guanyador o perdedor. Èpic, tràgic o còmic. Però cada episodi té la seva narrativa: no ve d’ara, ja passava amb els grecs, els romans, els musulmans, o els monarques medievals o els nazis. Quan a dia d’avui Putin s’asseu i parla a la nació al discurs televisat intenta construir un relat. Però em temo que no li sortirà bé.
La força del relat, la paraula, la justificació en les guerres és brutal. Ho és històricament a posteriori, però sobretot ho és en el moment dels fets. Ho és mentre passa l’acció, mentre la gent combat. Quan la gent lluita i guanya o perd. Ho fa per una justificació i un discurs, una èpica, una narrativa.
En aquesta invasió les dues bandes tenen la seva narrativa. Uns de resistència i unitat, la banda ucraïnesa, i els altres, una narració que podríem dir que és delirant.
Em temo que les guerres del futur, a banda de créixer en potència armamentística efectuada per màquines destructives, intentaran també tenir al màxim d’amplificada la guerra del relat en totes les seves formes: des de la censura total fins a l’obertura total, tot el ventall.
De tot el que veig cada dia en noticiaris, diaris, xarxes socials, ràdio i televisió, em fixo especialment en l’ús que fan en les dues bandes de la informació, la desinformació, la censura o les confusions deliberades.
Enganyar l’enemic, crear un pretext, creure’s un discurs i arribar fins al final. Això intento, cada dia, veure en aquest conflicte.
I m’angoixa el gran poder de les paraules, el poder del subjecte, verb i predicat en situacions de guerra.
Miro vídeos, escolto proclames, llegeixo periodistes. Com fan també tots vostès en un conflicte sorprenentment tan proper. Va per aquí.
Perquè crec que va per aquí. Crec que estic predint, sense voler-ho, el final d’aquesta absurda guerra. Al final només quedaran paraules. Frases articulades de forma lògica per explicar uns fets tristos, dolorosos, tràgics i il·lògics.
