La història mil·lenària del poblat ibèric de Castell de Palamós

Pels volts del segle VI aC, un grapat de famílies es van instal·lar al cim d’un paratge salvatge, rocós i humit que el Mediterrani amenaçava d’empassar-se mar endins. Aquestes gents es van arrecerar rere els penya-segats del que és ara la platja de Castell de Palamós. Eren ibers, de la tribu dels indigets, un poble espavilat, agrícola i comerciant que es va passejar per l’Empordà molt abans que ni tan sols se l’anomenés així.

L’arribada dels romans el 218 aC va posar-ho tot cap per avall. Ullastret, la capital, va ser abandonada i aviat els poblats indígenes la van seguir. Tanmateix, les famílies de Castell de Palamós s’hi van quedar. Gradualment, els ibers es van anar convertint en romans i van substituir la seva parla pel llatí. Cap a finals del segle I aC, el poblat iberoromà de Castell va ser abandonat.

No va ser fins a l’any 1935, dos mil·lennis més tard, que els ecos d’Ibèria van tornar a ressonar per aquells penya-segats. En Lluís Barceló i Bou, conservador del museu cau de la Costa Brava —el precedent del Museu de la Pesca— havia redescobert el poblat ensorrat d’aquells antics habitants. Entre el 1943 i el 1951, excavació rere excavació, es va anar llevant el vel. Els ibers són, fins avui dia, un dels pobles més misteriosos i desconeguts de la Mediterrània antiga.

El poblat de Castell es va declarar bé nacional d’interès cultural el 1996; en el transcurs de les dues dècades següents s’hi van continuar fent campanyes d’excavació i restauració. Malauradament, després de forts temporals, va tancar al públic l’any 2019, per culpa del risc d’esllavissades. El passat 11 d’octubre, coincidint amb les Jornades Europees del Patrimoni, va tornar-se a obrir. Des de Ràdio Capital, ens hem posat en contacte amb en Gabriel de Prado, director de la seu d’Ullastret del Museu d’Arqueologia de Catalunya (MAC), l’entitat que gestiona aquest jaciment.

Amb una extensió de 5000 m², es calcula que a Castell hi haurien viscut dues-centes persones en el seu moment més àlgid. Es tracta d’una aproximació perquè, tal com apunta de Prado, hi ha una part important del jaciment que encara està sense excavar. En el mapa de l’antiga Ibèria, la funció d’aquest assentament hauria estat el d’un enclavament comercial.

No es té constància que els ibers travessessin la Mediterrània —això és més característic dels grecs o els fenicis, grans navegants—, però sí que practicaven la navegació de cabotatge. Llavors, la costa empordanesa era ben diferent i estava inundada d’aiguamolls de poca profunditat, per on els indigets circulaven amb vaixells plans carregats de mercaderies.

L’accés comercial més important a la zona era el port grec d’Empòrion que, de fet, li dona el nom a la nostra comarca. És més que probable que, a través d’aquesta xarxa de navegació de cabotatge, els indigets del Castell rebessin les mercaderies provinents d’aquest port principal. També és plausible que existís una connexió amb la capital d’Ullastret, a l’interior, que llavors hauria estat envoltada d’estanys.

Va ser en aquest mateix port d’Empòrion per on els romans van arribar a la Península, l’any 218 aC, en el context de les Segones Guerres Púniques. Els indigets queden atrapats en l’estira-i-arronsa entre Roma i Cartago. És l’inici d’una ocupació que durarà segles i culminarà en la romanització —assimilació— i desaparició dels ibers com a poble.

Ullastret era una veritable ciutat, amb uns sis milers de persones, on es concentrava el poder polític indígena. Per l’autoritat hegemònica de Roma, suposava un perill d’insurgència militar. Tanmateix, el poblat de Castell interessava per la seva localització estratègica dins de la xarxa de comerç mediterrània. Per aquesta raó, és un dels pocs enclavaments indígenes que sobreviu l’ocupació romana.

Les estructures visibles del poblat de Castell són posteriors a la romanització, com ara l’estructura fortificada a l’entrada i la part a tocar de la platja. A més a més, el poblat pròpiament iber, a la part superior va patir moltes obres de remodelació. Encara queden molts punts cecs, zones per excavar, que correspondrien al poblat indiget original. Això respon a la lògica de l’estratificació: les restes més antigues són les que es troben a sota de tot, on es triga més a arribar.

Fins ara, els esforços s’han centrat en consolidació i restauració per millorar la conservació del jaciment. També s’ha retocat la senyalització, per facilitar la interpretació de les restes als visitants. A més a més, s’ha tornat a excavar un refugi de la Guerra Civil que estava en perill d’ensorrament. Amb la instal·lació d’una malla d’acer, s’ha limitat el perill d’esllavissades.

De Prado celebra com un èxit la reobertura. Les Jornades Europees del Patrimoni tenen un gran abast a escala catalana i europea, i han estat una gran ocasió per posar en valor el jaciment. Tant la ciutadania com els mitjans han mostrat un gran interès pel poblat de Castell. De Prado assevera que el MAC Ullastret continuarà treballant juntament amb l’Ajuntament de Palamós i que s’espera reprendre les excavacions tan bon punt com acabin les tasques de consolidació i restauració.