La invitación és d’aquelles pel·lícules fetes per ser estrenades a Sitges i per aquest motiu, enguany es va emportar el guardó a la millor pel·lícula. Amb un plantejament similar a Coherence, crea el mateix efecte a l’espectador, durant la projecció i també en els debats posteriors. Malgrat les seves diferències, La invitación intenta fer el mateix que Coherence amb un altre gènere. Tot i que les dues pel·lícules comencen igual, amb converses mundanes en un sopar entre amics, les dues ens portaran per terrenys diferents, no tant pel que ens expliquen sinó per la posada en escena.
La invitación és la pel·lícula més tensa dels últims anys. Tot es cou a foc lent, però aconsegueix mantenir l’interès i utilitza el ritme adequat. Era molt difícil d’aconseguir, però la realitzadora Karyn Kusama ho ha fet. Kusama és responsable de dues pel·lícules fàcilment oblidables com Aeon Flux i Jennifer’s body, però en aquesta tercera ha encertat de ple.
El grup d’amics de la pel·lícula fa més de dos anys que no es veuen a causa de la mort accidental del fill d’una de les parelles. El matrimoni ha refet la seva vida per la seva banda amb una nova parella. Ara es retroben, amb les ferides del passat encara obertes. Alguna cosa es palpa a l’aire, es respira una certa violència. O potser forma part de la paranoia d’un dels protagonistes?
El protagonista és Logan Marshall-Green, us desconegut que ens recordarà moltíssim a Tom Hardy.
L’element clau i que la directora treballa a la perfecció és la tensió. Element sovint deixat en segon terme, aquí és principal perquè la pel·lícula funcioni. La tensió és màxima. És present en tot moment, es respira una violència continguda, una paranoia… Saber utilitzar aquests elements i fer-los implícits és molt meritori. La directora ho porta amb un ritme just, essent conscient que la barrera és molt fina i que la pel·lícula està a només un pas de ser un desastre si en algun moment comet una equivocació en el ritme o guió.
La invitación té un final molt contundent que et deixa sense alè, que et sorprèn quan ja creus que no queda res més. Aquesta és una pel·lícula que et deixa amb la boca oberta, però no només en el final sinó durant cada seqüència en què manté el tempo just i sense creuar la línia. No podem afegir res més, tan sols que correu com possessos a veure-la.
La invitación és la pel·lícula més tensa dels últims anys. Tot es cou a foc lent, però aconsegueix mantenir l’interès i utilitza el ritme adequat. Era molt difícil d’aconseguir, però la realitzadora Karyn Kusama ho ha fet. Kusama és responsable de dues pel·lícules fàcilment oblidables com Aeon Flux i Jennifer’s body, però en aquesta tercera ha encertat de ple.
El grup d’amics de la pel·lícula fa més de dos anys que no es veuen a causa de la mort accidental del fill d’una de les parelles. El matrimoni ha refet la seva vida per la seva banda amb una nova parella. Ara es retroben, amb les ferides del passat encara obertes. Alguna cosa es palpa a l’aire, es respira una certa violència. O potser forma part de la paranoia d’un dels protagonistes?
El protagonista és Logan Marshall-Green, us desconegut que ens recordarà moltíssim a Tom Hardy.
L’element clau i que la directora treballa a la perfecció és la tensió. Element sovint deixat en segon terme, aquí és principal perquè la pel·lícula funcioni. La tensió és màxima. És present en tot moment, es respira una violència continguda, una paranoia… Saber utilitzar aquests elements i fer-los implícits és molt meritori. La directora ho porta amb un ritme just, essent conscient que la barrera és molt fina i que la pel·lícula està a només un pas de ser un desastre si en algun moment comet una equivocació en el ritme o guió.
La invitación té un final molt contundent que et deixa sense alè, que et sorprèn quan ja creus que no queda res més. Aquesta és una pel·lícula que et deixa amb la boca oberta, però no només en el final sinó durant cada seqüència en què manté el tempo just i sense creuar la línia. No podem afegir res més, tan sols que correu com possessos a veure-la.
- Publicitat -
