Denis Villeneuve, director de les excel·lents Prisioneros, Enemy i Sicario, adapta a La llegada un relat de l’escriptor de ciència-ficció Ted Chiang.
La pel·lícula ens explica com una lingüista intenta comunicar-se amb uns alienígenes que han arribat a la Terra i com el contacte influeix en la manera de percebre la seva existència.
La llegada no és una pel·lícula d’acció, al contrari, confecciona lentament una proposta estimulant i intel·ligent. L’adaptació respecta el caire filosòfic del relat i exposa la teoria que el llenguatge en què ens expressem determina la nostra manera de pensar i veure el món.
Les comparacions amb Interstellar són molt evidents perquè les dues construeixen el mateix viatge. Un, d’emocional, a través de l’amor entre un pare, en la de Nolan, una mare, en la de Villeneuve, per la seva filla; i l’altre transcendental i més de ciència-ficció. Mentre la part emocional d’Interstellar empal·lidia al cantó la part científica i filosofia, a La llegada passa just el contrari. La història emocional és molt bona, el dilema moral que se li planteja a la protagonista és molt potent, però en canvi tota la part científica, lingüística i de ciència-ficció demana un important salt de fe a l’espectador. A La llegada se li troba a faltar una base científica com la que proposa Kip Thorne a Interstellar, però en canvi la llagrimeta forçada que va imprimir Nolan a aquella pel·lícula, és natural i orgànica en la pel·lícula de Villeneuve.
El ritme és pausat i lent, però necessari per explicar-nos el que pretén. De fet, quan en un moment determinat s’accelera, aquest tros sembla estar una mica fora de lloc i no acaba d’encaixar en el global.
La protagonista principal és Amy Adams qui es reforça en Jeremy Renner i Forest Whitaker, però que li calen ja que aguanta la pel·lícula ella soleta. Realment demostra que és una actriu impressionant, i no és pas la primera vegada. Adams esdevé l’heroïna d’aquesta història, primer per als seus progressos professionals, i després per ser prou forta per prendre la decisió que pren al final.
La banda sonora a càrrec del compositor Jóhan Jóhansson reforça i subratlla la magnífica atmosfera visual i transcendental que imprimeix el director. Una atmosfera que acaba essent hipnòtica.
És complicat parlar d’aquesta pel·lícula sense rebentar el final perquè és a través d’aquest que es pot explicar. No és una obra mestra ni tampoc la pel·lícula que redefinirà el gènere, però sí que és una molt bona pel·lícula, prou estimulant per portar al debat i trencar-se una mica les neurones. Absolutament recomanable.
- Publicitat -
