La Llorona

Warner i James Wan com a productor, ens porten a conèixer al director Michael Chaves, una nova promesa del cinema de terror sorgida dels curts, i repeteixen la jugada de David F. Sandberg amb Nunca apagues la luz. 

La pel·lícula es basa en una llegenda del folklore mexicà sobre una dona que després de parir a dos bessons és abandonada pel pare de les criatures. Un rampell la porta a ofegar els seus fills en un riu i a suïcidar-se. El pecat la condemna a passar l’eternitat atrapada entre els móns, plorant cada nit de dolor. Pels infants mexicans, La Llorona és l’equivalent de l’home del sac. Sobre aquest mite, s’han realitzat més una dotzena de pel·lícules. 

La Llorona s’ambienta en els anys 70, per motius narratius i també per retre homenatge a les mítiques pel·lícules de terror d’aquella dècada. La protagonista és una treballadora social amb dues mainades petites, que pateix la ira de La Llorona. L’única manera per sobreviure serà recórrer al pare Pérez, un sacerdot desil·lusionat que practica el misticisme per mantenir el mal a ratlla. És amb el personatge del pare Pérez que la pel·lícula connecta amb l’univers d’Expediente Warren. Recordem que el sacerdot interpretat per Tony Amendola ja apareixia a Annabelle, com es preocupa de recordar-nos la mateixa pel·lícula. 

El nivell de La Llorona s’acosta més a Annabelle: Creation, que no pas a la primera o La monja, ambdues males pel·lícules de l’univers Expediente Warren.

La Llorona no és una pel·lícula que sorprengui, t’esperes exactament allò que ja t’anticipa el tràiler, que és ni més ni menys que una pel·lícula d’espants, que no de terror, previsible, però que funciona molt bé en allò que és. Com a mínim no enganya i és molt superior a La monja, un dels grans pitafis de l’univers d’Expediente Warren. Tot plegat, adornat amb una llegenda exòtica i estrangera, que permet vestir la pel·lícula de misticisme a través del personatge del xaman, que protagonitza el sempre excel·lent Raymond Cruz qui hem vist en moltíssimes produccions cinematogràfiques i televisives en papers secundaris. 

Michael Chaves aporta algun moment destacat de direcció i aconsegueixi mantenir l’interès en una pel·lícula menor, que en altres mans hauria estat tediosa. Se li agraeix la durada en prou feines d’hora i mitja, d’anar al gra i no allargar el relat innecessàriament. 

La protagonista, Linda Cardellini, també eterna secundària, treu molt bé el personatge de mare patidora que s’enfrontarà amb el fantasma per protegir els seus fills. 

Tot i ser una pel·lícula que se li veuen les costures per la simplicitat de la proposta, no aspira a ser el que no pot i La Llorona acaba essent una pel·lícula sense cap tensió, però si més no entretinguda, plena d’espants de gat. Sabent-se que és una pel·lícula menor, juga a l’únic joc possible i, essent així, passa ràpida, tot i que sense sorpreses, i entreté si vols deixar-te endur per aquest túnel del terror que només vol fer-te saltar de la butaca de tant en tant.
Trobaràs una ressenya de la pel·lícula en el nostre podcast. Link de descàrrega directa, link a iTunes, link a iVoox.