Quan fa poc, en una entrevista, em van preguntar quina era la melodia de la meva vida, em van fer reflexionar sobre el seguit de notes concordants i discordants , acords, desafinats i afinats, que formen la partitura de moments del meu recorregut vital fins ara, i aquest recorregut ja té 49 anys. I a part de pensar i traslladar-me bastants anys enrere fins trobar la primera nota discordant, que no per ser discordant, estava desafinada, vaig sentir la necessitat de necessitar sentir, i tot amb música.
El camí enrere va començar en color negre, el meu color, o l’absència del color, com diuen els experts, a una Barcelona que olorava a nou i que s’havia d’estrenar però que sonava a jazz, a tecno i a pop i una imatge envaïa la metròpolis, una jove cantant, que gosava empolainar-se amb rosaris, amb vestits impossibles i un maquillatge massa modern per l’època.; una pluja púrpura tenyia el pensament de molts i un bombí es feia present en 19 dies i 500 nits mentre un soldat que es deia Adrià s’acomiadava, ja des de l’altre extrem més llunyà del cel, de la seva Milagros que seguia contemplant un sol que els pertanyia a tots dos.
I vaig seguir caminant amb el flaco, amb la Madonna, amb El último de la Fila i em vaig adonar que l’invisible és el que no veus gràcies a un senyor i una guitarra que deia que per la boca vive el pez i no mor, un senyor que més d’un dia i de dos m’acompanya en les meves rutes en moto cercant més camí, escoltant més cançons i descobrint que el so de les onades del mar de la meva Costa Brava, el sigil espatarrant de sa majestat Tramuntana i les muntanyes amb la seva verdor que mouen arbres i ballen com un sol a l’Empordà són el meu do, re, mi, fa ,sol.